Llegeixo a La Vanguardia del 27 de novembre que en la VIII Conferència Internacional de la Banca, organitzada pel Banc Santander, tant la presidenta, Ana Patricia Botín, com el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, van enviar el mateix missatge al sistema bancari: cal acabar amb les males pràctiques.
Qui podria oposar-se a aquesta idea abstracta? Tots estem a favor del bé i en contra del mal, excepte potser els malvats de les pel·lícules de James Bond i similars, que sempre volen destruir el món no se sap gaire bé per què.
Però si llegim una mica més, ens adonem que diuen diverses coses perilloses. En primer lloc, que no serà possible assolir els nivells de rendibilitat anteriors a la crisi, que, com a referència, eren segons sembla, del 20% el 2007. Aquest 20% és una mitjana i les mitjanes són molt poc significatives en aquest context, però deixem de banda aquest fet. No puc, és clar, afirmar res concret de cap banc en especial, però, en general, i sobretot dels bancs i caixes que van tenir greus problemes, es pot afirmar amb tota seguretat que les rendibilitats prèvies a la crisi eren fictícies . Si no ho haguessin estat, haurien pogut construir un patrimoni a prova de bomba, és clar, i no hi hagués hagut crisi.
La veritat és que els préstecs (les hipoteques principalment) es van comptabilitzar a uns valors que van molt més enllà del que recomana la prudència i la saviesa tradicional de les normes comptables. Estan aquestes pràctiques comptables entre les que es pretén erradicar? Perquè si sí, no sembla molt bona manera la d’acceptar els seus resultats. Els resultats, insisteixo, eren ficticis; i per tant, haurien de començar per reconèixer aquesta veritat usant mètodes comptables adequats; la qual cosa probablement donaria també uns resultats post-crisi millors del que donen les actuals. O sigui, “en realitat abans de la crisi teníem resultats dolents, i els que seguirem tenint no seran molt millors, però esperem que poc a poc ho vagin essent” seria un missatge molt millor.
La segona és que Ana Patricia Botín diu que el cost de capital s’ha mantingut en nivells propers al 10% per als bancs europeus, però la rendibilitat ha caigut del 20% al 4%. A qui es cregui això, li resulta òbvia la conclusió: com que obtenim el 4 i ens costa el 10, perdem diners; quan obteníem el 20, òbviament en guanyàvem.
Però, a veure, en què consisteix el cost de capital? Segons els llibres de text bàsics, és un concepte de cost d’oportunitat, una cosa molt difícilment mesurable. És la rendibilitat que, donat el nivell de risc, estan disposats a acceptar els subministradors de capital. Avui segurament es conformarien amb poquet. No sé d’on surt el 10%, però probablement és l’aplicació cega d’una fórmula que es sol usar, que en ocasions està molt lluny del concepte en sí. Llavors, es diu, la rendibilitat ha caigut del 20% (que, com diem, era fictici) al 4% actual. La implicació és clara: hem de guanyar més diners perquè si no ho fem, no cobrim el cost de capital. És l’excusa perfecta per apujar comissions i mesures semblants, davant les quals el client es troba indefens.
Finalment, molt perillós el que no diuen. Les males pràctiques a la banca, per què es van produir? I, per tant, ¿com s’evitaran a partir d’ara? Silenci … I en canvi, la resposta és molt fàcil: les van produir els sistemes d’incentius que posaven pressió als empleats perquè concedissin hipoteques que mai no s’haurien hagut de concedir. No només ens haguéssim evitat la crisi, també ens haguéssim estalviat la Colau. Han eliminat aquests sistemes? No? Doncs esperem més males pràctiques. No sé exactament quan ni per on, però inevitablement arribaran …
Esta entrada también está disponible en: Castellà