El proppassat 11 de novembre es van complir els 10 anys de la mort de Peter Drucker, potser la persona que, des dels seus escrits, ha influït més en la pràctica del management. O, si volem ser més precisos, potser hauríem de dir que ha influït en el que els directius han pensat sobre la pràctica del management. La pràctica de debò és una altra cosa. “De boquilla”, durant unes quantes dècades en Drucker ha estat aclamat de manera gairebé unànime; però sovint, si miràvem el que feien en la pràctica molts dels que l’aclamaven quedàvem decebuts: ni s’hi assemblava. L’auto-engany, en aquests terrenys, és molt fàcil: tots ens creiem ser molt raonables, participatius, descentralitzadors, amb visió de llarg termini, socialment responsables… i la realitat de la pràctica del management moltes vegades és una altra.
Aquesta darrera expressió (La pràctica del management) és precisament el títol del llibre que molta gent (incloent-lo a ell mateix) considerava com el millor que va escriure. El fonamental. Ja als anys 50, en fa una bona colla. I possiblement va ser, com diu ell mateix, el primer llibre de management en un sentit complet, abastant totes les activitats relacionades amb la direcció. Que, en la meva opinió, són tan actuals com eren aleshores, amb (és clar) alguna matisació en algun tema concret.
Fa uns anys el Conseller delegat d’una empresa de dimensions mitjanes em va demanar que anés a la seva convenció anual a fer una petita exposició sobre temes essencials de management. Ho vaig fer. En cap moment vaig citar Drucker ni parlar d’ell; més aviat em vaig basar en Juan Antonio Pérez López, col·lega i amic traspassat feia uns anys. Però a la sortida, un dels accionistes de l’empresa em va dir (de manera molt cordial i educada), que si bé li havia agradat la meva presentació, pensava que estava molt basada en Drucker, i que això era el management de ja fa uns anys, que el que es practicava avui en dia era una altra cosa, anava en una altra direcció. Jo (espero que amb la mateixa cordialitat i educació) li vaig dir que podia ser cert, però que ara, com abans, hi havia molta gent que anava en la direcció equivocada. Potser molts més ara que abans, de fet, perquè ara certs “èxits” immediats tenen un ressò mediàtic que en multiplica l’efecte. Poso “èxits” entre cometes, perquè en algun moment ens han venut que els ENRONS, els Lehman Brothers’, els Tyco, etc. eren els exemples de gestió, de l’empresa del futur, i al cap de molt poc temps hem vist com eren en realitat estafes.
L’esperit Drucker va en direcció oposada a aquests darrers exemples tan poc exemplars. Ell volia una altra cosa. Una qüestió important és el seu punt de partida. Avui ens fixarem en aquest punt de partida, perquè no ha perdut actualitat: només han canviat algunes circumstàncies. Consisteix en ressaltar la importància del management, de que el management sigui bo. Ell escrivia el llibre citat en plena guerra freda, i per tant el perill que veia venia del bloc comunista. I deia que la manera de guanyar-la era el bon management. A tots els nivells, però ell pensava sobre tot en el de les empreses.
Avui és diferent: el bloc comunista ja no existeix. Però hi ha un tant per cent de la població no menyspreable que encara no s’ha adonat de que allò va ser un fracàs i vota opcions que prometen que ara faran bé el que els soviètics van fer malament i no veuen que això és senzillament impossible. Són un risc, evidentment, però l’islamisme és un risc molt pitjor. En qualsevol cas, contra aquestes dues possibilitats necessitem bon management, tal com deia Drucker, i per les mateixes raons.
Un bon management que en primer lloc sigui capaç de proporcionar un benestar econòmic suficient a la població. A tota la població. Que un tant per cent important d’aquesta població estigui aturada o tingui salaris clarament insuficients per una vida digna (avui, ser “mileurista” és ser un afortunat), i a la vegada vegi com els multimilionaris cada vegada “guanyen” sous més escandalosos i els articles de luxe tenen més èxit que mai, és abans que res injust; però a més, és una incitació per apuntar-se a grups “anti-sistema” de diferents ramaderies. N’hi ha que clarament poden identificar-se com anarquistes, n’hi ha que poden identificar-se clarament com leninistes, n’hi ha que no ho saben ben bé i tant aviat són comunistes com anarquistes (cosa que no ens hauria de sorprendre, ja que ara fa un segle també passava), i n’hi ha d’islamistes, és clar, que constitueixen un perill més important de manera immediata. Contra tot això, el bon management és la millor arma. Bon management públic (en els més de seixanta anys que han passat des del llibre d’en Drucker citat, el sector públic ha adquirit una importància que abans no tenia) i bon management privat.
Que, a més, i en segon lloc, ha de permetre crear el benestar econòmic per fer front als costos de la seguretat: ens adonem de que quan demanem a les autoritats que ens protegeixin del terrorisme això significa que hem de fer un notable esforç econòmic, com havíem de fer a la guerra freda?
I en tercer lloc, un bon management ha de no solament permetre, sinó també afavorir el desenvolupament personal i fins i tot ciutadà dels empleats ; i la manera com són tractats és crucial per a aquesta finalitat. Com? Drucker ho deia bastant clar. Però per no allargar-nos ho deixarem per un post proper, en el que tractarem de revisar breument què és el bon management segons ell.
Esta entrada también está disponible en: Castellà