M’arribava avui a les mans un article “d’investigació” procedent de Noruega i de persones amb una formació bàsicament en el terreny de les finances que pretenen contestar la pregunta de si obligar que en els consells d’administració hi hagi una certa proporció de dones (una llei noruega de 2005, segons sembla, estableix un mínim del 40%) disminueix el valor de les accions en la borsa. No és l’única pregunta a la qual pretenen contestar, però sí la primera i possiblement la més important (és l’única que hi ha en el títol de l’article) i també la més absurda, encara que les següents ho siguin també bastant. I abans de veure les seves respostes, fem algunes reflexions.
Si parlo aquí d’això és perquè és comú avui en dia, paradoxalment, no fer-li gaire cas a la ciència de debò (és a dir, la que està ben raonada) i en canvi, qualsevol estadística, per absurda que sigui, és qualificada de “científica” i per referir-nos a ella fem servir expressions contundents com “s’ha demostrat que … “, està provat que …”, quan hauríem de dir com a màxim que” en un estudi van trobar que és possible que … “, i això únicament en aquells casos en els quals estigui clar que l’estudi està ben fet, amb un bon coneixement de la teoria de la probabilitat i l’estadística.
I d’aquests n’hi ha més aviat pocs, desgraciadament: el que es troba amb freqüència són aplicacions mecàniques de tècniques per part de persones que ni saben què hi ha dins de les tècniques i dels programes d’ordinador. Llavors, el bon raonament, que és la base de la ciència sòlida, queda en un segon pla en benefici d’unes observacions estadístiques que, en el millor dels casos, reflecteixen realitats completament diferents barrejades.
En exemple clàssic, tenir dues persones de mitjana mig pollastre amb mig quilo de patates pot voler dir que un té el pollastre i l’altre les patates. No diguem ja de l’observació anecdòtica d’un cas particular: de veure a un directiu jove dinant en un restaurant de menjar ràpid condueix de vegades a dir que avui hi ha molts directius joves que mengen en restaurants de menjar ràpid.
Però anem al nostre tema. Imaginem per un moment (només per un moment) que pels mètodes estadístics més rigorosos obtinguéssim el resultat que sí, que incorporar dones en el consell baixa el valor de les accions en borsa sense cap dubte. Què faríem a continuació? No incorporar-ne cap? Quin absurd! Primer, perquè hi ha dones i dones: incorporar a una dona perquè ho és, sense cap formació empresarial ni coneixement del negoci ni de l’organització és en general absurd, però no perquè ho diguin les estadístiques, sinó perquè ho és; i no incorporar a una dona amb formació, experiència i sentit comú en el tipus de qüestions que es tracten en el consell perquè les estadístiques diuen que el preu de les accions baixaria, seria més absurd encara.
Sempre he estat d’acord amb una vella afirmació (atribuïda a Simone Weil) que deia que no havia de ser un requisit imprescindible per que una dona pogués ser nomenada a algun càrrec important el que sigui competent, perquè en aquests mateixos càrrecs hi ha moltíssims homes incompetents i ningú posa en dubte la seva presència allà. És a dir, a la pràctica, tinguem a la competència professional com la principal guia, però sense biaixos, si us plau: exigir competència a les dones i no als homes és senzillament estúpid.
Segon, perquè les estadístiques no diuen res sobre el per què. Pot ser que “els inversors” al mercat de capitals (abstracte que fem servir amb freqüència i que impedeix veure que “els inversors” solen tenir nom, cognom i raó social) tinguin prejudicis sobre la incorporació de dones als consells i pensin que és millor que no. La conseqüència seria, òbviament, que cal “educar els inversors” o evitar que es puguin comportar corporativament defensant “els seus”. “Els inversors” no són competents per definició: hem vist en les passades onades d’escàndols com molts (molts!) no ho han estat en absolut.
Però és que el punt de partida no és bo. No crec que es pugui “demostrar” de manera incontrovertible amb mètodes estadístics que el preu de les accions baixi. Ni que pugi. Ni que es quedi quiet. Hi ha molts factors funcionant alhora que fan que les mesures siguin molt imperfectes. Per exemple, la competència de les persones, de cadascuna d’elles. Ni és mesurable, ni es pot donar per suposat res sobre ella. De fet, si llegim amb cura, veurem que diuen que les dades “no permeten rebutjar la hipòtesi d’un efecte zero sobre el valor de les accions de l’impacte del xoc que aquesta llei va significar en la composició dels consells”. Llenguatge diplomàtic incomprensible per a les persones normals i corrents, únicament per dir alguna cosa que es podria considerar com políticament incorrecte.
O sigui que a Noruega hi ha qui, per aprofitar l’efecte de l’entrada en vigor d’una llei, ha estat perdent el temps. Però això no és el que és dolent: allà ells! El que sí és dolent és que ens creïn prejudicis a nosaltres.
I el que és pèssim és que d’això se’n digui investigació en direcció d’empreses. La investigació en direcció d’empreses ha de servir per millorar la presa de decisions. No necessàriament de manera immediata, pot ser a llarg termini amb desenvolupaments complexos: els problemes no són simples, per tant no es poden esperar solucions simples a curt termini. Però aquest tipus de recerca –com la investigació noruega– no la millora ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Per tant, no és de direcció d’empreses. Potser sigui de sociologia de tercera categoria, com a màxim. Però això porta sovint al fet de que persones assenyades, professionals de la direcció d’empreses, diguin que alguns acadèmics tenen molt rigor i una gran preparació acadèmica, però els s’apliquen a problemes molt poc interessants. I no. No tenen rigor ni sentit comú. Normalment, usen una estadística que no entenen. Per què no els enviem a fer gàrgares d’una vegada?
Esta entrada también está disponible en: Castellà