Jubilacions anticipades per a crear ocupació?

No cal dir que darrerament el tema de l’edat de la jubilació és un tema molt discutit. Legalment, a Espanya, s’ha allargat una mica, però les jubilacions anticipades continuen essent molt freqüents, i l’edat mitjana a la qual la gent es jubila segueix estant per sota de la legal de bon tros. Com s’ha dit  moltes vegades, la situació actual no es pot aguantar indefinidament. I, tal com van les coses, empitjorarà.

Un mal fonamental és el sistema de pensions que tenim. Si no vaig malament, en solen dir “de repartiment”. És a dir, els que treballen cotitzen a la seguretat social,  i els jubilats cobren de la seguretat social amb diners procedents dels pagaments dels que cotitzen. L’esquerra convencional sol dir que aquest sistema és el millor. Jo crec que és el pitjor, tant des del punt de vista tècnic com de justícia. Des d’un punt de vista tècnic, perquè ara mateix i des de fa temps els pagaments a Espanya estan superant les cotitzacions, la “bossa” que teníem s’està esgotant i res no fa preveure que aquest problema s’arregli. De fet, l’epidèmia de salaris baixos que patim des del començament de la crisi no sembla que estigui remetent, i això fa les coses pitjors: les cotitzacions a la seguretat social són proporcionals als salaris, i les pensions són les que són. En canvi, en un sistema de capitalització ben gestionat, això no pot passar: un cobra el que s’ha acumulat en el procés d’estalvi al llarg dels anys i s’ha invertit en algun tipus de fons o el propi govern li ha donat un interès.

I des del punt de vista de justícia, perquè el sistema actual és un sistema en el que uns cotitzen i uns altres cobren. Hi ha alguna relació, sí, però molt desproporcionada.

Ara sembla que, a Itàlia, Renzi vol escurçar l’edat de jubilació. La qual cosa empitjora el problema de les pensions, perquè augmenta les pensions i disminueix les cotitzacions, però es faria (si s’arribés a fer) per tal de facilitar que els joves s’incorporin al mercat laboral retirant els “vells”. Segons el Financial Times, aquest pla serà benvingut per les empreses italianes, que podran reemplaçar empleats “vells i desencantats” (“disenchanted”) per altres “joves i més ben disposats” (“keener”).

A un li fa por que més aviat el que volen algunes empreses no sigui senzillament substituir salaris alts per salaris baixos, però deixem aquest tema de banda. Si ens creiem l’afirmació del Financial Times, la primera cosa que ens hem de preguntar és per què els vells estan desencantats o decebuts. Segons quines feines (aquelles per les que es necessiti la força física, o l’agilitat, posem per cas) es pot comprendre que amb els anys el rendiment va disminuint, però en feines més sofisticades, l’experiència és molt útil, i si un empleat va aprenent coses noves i no s’avorreix, a la vegada que rep un bon tracte, no té per què estar desencantat. Si ho està, una part important de la culpa és de la direcció de l’empresa. He sentit més d’una vegada queixes de directius de que “hi ha gent enquistada en una feina que fa des de fa trenta anys i que ja no és massa útil”. Perdoni, si és així, és culpa de vostè. O de qui el va precedir, potser. Però de la direcció de l’empresa. Una empresa ha de ser capaç de desenvolupar tot el potencial de qualsevol empleat; i si ho fa, no hi haurà mai cap mena d’avorriment. Si a un empleat se li demana que faci sempre el mateix, feina monòtona i repetitiva perquè ho fa bé, acabarà avorrit sense cap mena de dubte; si va progressant i fent coses cada vegada més difícils i/o més ben fetes, i el clima de l’organització és bo, no pot haver-hi cap “disenchantment”.

Admeto com un objectiu noble i valuós el de crear ocupació per als joves, però deixem aquest tema també per un altre dia. Admeto que per cap empresa no ha de ser obligatori tenir un empleat tota la vida, com abans es solia fer. Poden haver-hi fins i tot raons (canvis tecnològics o de mercat bruscos, per exemple) que ho facin impossible. Però sí que té l’obligació d’ocupar-se del desenvolupament professional (i en una cert mida personal) dels empleats. Considerar-los “mà d’obra” que es compra per hores com es compren els kilowatts-hora que es necessiten, és senzillament una mala pràctica que, a la vegada i de manera indissoluble, es poc ètica. Com ho és jubilar-los abans d’hora i insultar-los a la vegada.

Esta entrada también está disponible en: Castellà

Post a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 + 6 =