José Antonio Segarra: alumne, col·lega i amic exemplar

Vam conèixer a José Antonio Segarra com a alumne del Màster. El primer dia de classe va aparèixer amb el seu uniforme de sergent de milícies, perquè Pere Agell, llavors director del programa, li havia advertit que si faltava un sol dia no el deixaria incorporar fins a l’any següent. S’havien ajuntat la exigència d’Agell amb la de Segarra! Res sorprenent, com tampoc ho va ser que, anys més tard, un dirigís la tesi a l’altre i signessin conjuntament un excel·lent treball sobre previsions.
Va ser un alumne excel·lent. Responsable, sagaç, simpàtic, col·laborador … l’alumne ideal per a qui dóna classe pel mètode del cas, que ell tan bé va dominar després. Ens vam alegrar molt que s’incorporés a l’IESE en acabar el Màster, i més quan, el 1984, vam formar part de l’equip de direcció del Màster amb Juan Antonio Pérez López al capdavant, més Manuel Velilla i nosaltres tres. I Carme Rossinés, és clar.
Van ser uns anys inoblidables. Vam treballar com rucs, però ens ho vam passar molt bé. Ens vèiem constantment i no vam deixar cap tema per analitzar. Vam canviar bastantes coses, sentint-nos satisfets amb el que estàvem fent. Com en qualsevol equip, hi va haver discrepàncies i discussions, de vegades aferrissades. José Antonio, sempre atent, participatiu i amb ganes d’arreglar les coses el més ràpidament possible, acostumava a estar en un extrem i un de nosaltres (Rosanas) en l’altre, el més acadèmic d’una banda, i Segarra professional, pragmàtic i orientat a l’acció, de l’altra. A l final vam arribar sempre a un acord i en el procés vam anar apreciant-nos més i més. José Antonio va estar invariablement al centre d’aquesta xarxa afectuosa.
Quan allò va acabar ens en vam anar cadascun a les seves classes, les seves investigacions, les seves consultes amb una sòlida amistat i coneixement mutu. Encara que ens vèiem esporàdicament, era igual: quan coincidíem era com re-emprendre la conversa del dia anterior.
Fa poc més d’un any, en el context d’unes reunions informals que tenien alguns professors de l’IESE, va sorgir la idea d’elaborar un document que resumís l’esperit fundacional i tradicional de la institució, sobre tot pel que fa al seu enfocament conceptual i docent. Segarra i Andreu van convèncer a Rosanas perquè s’incorporés al projecte. Rosanas, tot i que bastant escèptic, ho va fer per la confiança mútua entre tots tres fonamentada en l’època del Màster. L’empenta decisiva la va donar Segarra en escriure un llarg esborrany-inventari que enumerava el que havíem discutit fins llavors, cosa de la que teníem només esborranys molt parcials. A partir d’aquí, un laboriós treball a sis mans d’anada i tornada i de correcció rere correcció. Amb molts més acords que desacords, que a més s’arreglaven fàcilment. Ell, al seu vivíssim ritme de sempre fins que ja, prop del final, va haver de baixar-lo una mica. La seva satisfacció (i la nostra) amb el treball acabat va ser gran quan vam donar d’alta el document OP-0310, “Management, gestión, dirección: la visión singular del IESE”. Amb el seu etern somriure, i una cara mig burleta mig provocativa anava dient “és que tot el que diu aquí és veritat!”. Així ho veiem també nosaltres. Emocionadament, amb un cert brillantor als ulls li diem des d’aquí: “Gràcies, noi! Seguirem treballant com tu voldries, tot i que sense tu no serà el mateix”…

Esta entrada también está disponible en: Castellà

Etiquetes:

Post a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 + 1 =