En el darrer programa (d’aquesta primera tongada, al menys, i espero que en segueixin d’altres) de la sèrie “Economia en colors”, en Xavier Sala va parlar de l’ajuda als països del tercer món. Va ser un programa interessant, en el que es van dir veritats importants. Que sovint són mal enteses pels que tenen sentiments de culpabilitat de que existeixin els problemes de pobresa extrema i de malaltia que hi ha a l’Àfrica i a altres llocs i volen tranquil·litzar la seva consciència fent alguna cosa. I aquesta cosa que es vol fer pot no ser la que calia fer. L’exemple més clar, ja conegut per molts, és el de la Sharon Stone promovent donacions de mosquiteres per un país de l’Àfrica que van acabar robades i venudes com a vels de núvia. Jo no seria tan dur com era ell amb la Sharon Stone pensant que el que feia era una pura operació de màrqueting i estaria disposat a acceptar que hi havia una part de bona intenció. Equivocada, però bona intenció. Perquè el millor missatge del programa és la il·lustració de la vella dita de que “de bones intencions l’infern n’és ple” (que ell deia en una variant anglo-saxona). Però, sobre tot, que els que des d’aquí voldrien fer alguna cosa per resoldre els problemes de l’Africa, no saben el que haurien de saber per fer-ho. S’ha de fer des d’allà. S’ha de tenir la informació que només tenen els que hi viuen.
Estem en un món tan ple d’estadístiques, que utilitzem a tort i a dret, sovint sense saber interpretar-les, o fins i tot interpretant-les malament de manera deliberada, que a vegades ens sorprèn que la informació important sigui la que podem obtenir de l’observació directa. I és així. No solament en el context de la possible beneficència al tercer món, sinó també en la gestió diària de les empreses de totes les dimensions, i de la política. Saber aprofitar bé els recursos, saber qui pot fer què millor que ningú, ser flexible a les necessitats del client en lloc de tenir un menú preestablert, i un llarg etcètera son algunes de les qüestions de detall que només es poden saber amb un coneixement de primera mà.
Però en el programa hi va haver també algun argument erroni. I algun d’una certa gravetat, que voldria posar de manifest aquí. Deia en Xavier Sala que en una economia de mercat, els clients tenen el poder econòmic, i que si l’empresa no els dóna el que volen, ells no els donen els diners; i, per tant, l’empresa té l’incentiu “correcte” a fer el que els possibles clients volen.
Aquesta és una veritat només a mitges, perquè hi ha dos problemes. Primer, tots sabem que hi ha estafes. Si l’empresa vol durar, fer que els clients tornin i/o tenir una reputació que faci que nous clients vulguin aproximar-s’hi i possiblement comprar, sí, l’incentiu és possible que sigui l’adequat. Però es pot enganyar al client fent-li creure que li vens un producte diferent del que realment és i arrencar a córrer. O deixar-lo “enganxat” amb el producte inadequat que li has venut. És el que ha passat, sense anar més lluny, amb les “preferents”. Sí, a alguns dels que ho han fet després els han “enxampat” i hi han sortit perdent. A alguns, no tots ni molt menys. I si hi han perdut, ha estat per una quantitat molt inferior al mal que han causat als altres. Fer un benefici immediat i desaparèixer a vegades surt a compte. L’incentiu no sempre és correcte, ni molt menys. El curt termini i el llarg termini no són el mateix.
En segon lloc, no està clar que els clients sàpiguen el que volen. Tenen una idea de les seves necessitats, però no necessàriament les saben expressar ni saben el que pot costar satisfer-les. És l’empresa la que ho ha de saber. Si l’empresa no té l’actitud de voler satisfer realment les necessitats dels clients, i només té l’objectiu de vendre, malament anirem. L’empresa, els clients i tothom.
Però és que quan l’argument es trasllada, com feia en Xavier Sala, al món de la política, és molt pitjor. Els polítics no han d’endevinar què és el que la gent vol que facin i predicar-ho per que els “premiïn” amb els seus vots. Un bon polític ha de fer el contrari. Ha de dir què li sembla a ell què s’ha de fer; i després ha de convèncer als electors de que això és el que convé al país, en paraules que el ciutadà mitjà pugui entendre. Que no sempre és fàcil. Els problemes econòmics, sense anar més lluny, són d’una complexitat considerable, com ell sap millor que ningú, i la immensa majoria dels electors no els entenen. I com que no els entenen, molt sovint abonen solucions simplistes que els que coneixen el problema a fons saben que no poden funcionar. El “populisme” és això. En tenim prou pel voltant, avui en dia, com per veure-ho. El polític que vol el poder com sigui i es limita passivament a predicar el que creu que la gent aplaudirà, sense jutjar si allò és bo o és dolent, no és el que necessitem.
Ben al contrari. El bon polític és el que és capaç de pensar una solució factible, i trobar les paraules i les actituds per convèncer als seus conciutadans. A vegades cal predicar “sang, suor i llàgrimes”. Ningú no ho demanarà, però el ciutadà mitjà és capaç d’entendre-ho si se li explica bé. Pensar que per fer política cal aconseguir vots com sigui i que per fer empresa cal aconseguir vendes com sigui és posar el carro davant dels bous. Que em temo que és el que estem fent entre tots darrerament.
Esta entrada también está disponible en: Castellà