Les empreses com a illes de tolerància

Michael Skapinker, un dels millors columnistes del Financial Times, publica avui (15/II/2017) un article proposant el que diu el títol: que les empreses poden ser una illa de tolerància (jo aniria més lluny i en diria d’integració) en el desastre post-Brexit i post-Trump, que sembla haver augmentat notablement (al menys al Regne Unit) els incidents d’intolerància racista i religiosa.

Llavors cita com a algunes universitats s’han portat a terme projectes amb musulmans i jueus treballant junts (per exemple, ajudar als indigents sense llar, o fer tutories a canalla amb problemes d’aprenentatge) i com el propòsit comú ajudava a que no discutissin sobre els seus desacords, sinó sobre la tasca comuna que tenien al davant. També cita el fet de que en el servei de salut públic hi ha metges i infermers de molt diferents llocs: de fet, el 26 per cent dels metges no són britànics i semblen treballar junts sense més problemes que els incidentals a qualsevol feina.

Per això formula la seva proposta de que les empreses haurien d’ajudar als seus empleats o als empleats potencials a fer front a la burocràcia en relació als estrangers de manera que poguessin contractar a la millor gent possible, independentment d’on vinguin. Això faria que cooperessin a la feina i afavoriria les relacions informals entre ells i els autòctons  (saber què fan, quina família tenen, amb quins problemes es troben, etc.) que és el que realment crea un element de cohesió, una “cola” que és el que enganxa els grups socials.

Hi estic d’acord. De fet, contractar a la millor gent possible és una pràctica, que, senzillament, va en el millor interès de l’empresa, o sigui que no cal dir-ho gaire alt. Però sí que m’agradaria fer un parell de comentaris en relació a aquesta proposta.

Primer, que ja fa gairebé cent anys, Elton Mayo, en el seu clàssic The Human Problems of an Industrial Civilization, argumentava amb força que les empreses s’havien de comprometre en resoldre els problemes socials que la seva pròpia existència creava, desplaçant milers i milers de persones des de, posem, l’Itàlia rural del sud, a una àrea de Chicago en la que no hi havia cap estructura social que els pogués acollir i ajudar-los a integrar-se en el seu nou país. La proposta de Skapinker és fins i tot menys ambiciosa que la del professor de Harvard ara fa una mica menys d’un segle. Benvinguda la proposta, però adonem-nos de que socialment no hem avançat tant com sovint es suposa, i que mirant enrere podem trobar molts bones idees.

El segon té una mica més de profunditat. I és que de bones intencions, l’infern n’és ple. En aquest sentit, els exemples que dóna (universitats i medicina) tenen un element de cohesió de per sí. Si hi ha algú que està malalt i fins i tot pot morir, la immensa majoria dels éssers humans estem disposats a oblidar-nos de les nostres diferències per arreglar aquell problema. En les universitats, sense el dramatisme dels riscos, passa una mica igual. Però, i en les empreses? Doncs depèn de dos elements fonamentals: dels objectius de l’empresa i de com està governada.

Si, com avui en dia es diu sovint, l’objectiu de les empreses fos maximitzar-ne el valor per a als accionistes, això no podria produir cap element de cohesió entre les persones que hi treballen. El que dóna sentit a la pròpia feina és que serveixi per alguna cosa que puguem considerar nosaltres mateixos com a bona. I guanyar diners pels accionistes no sembla que pugui ser el cas. Al menys sobre el paper, l’esclavatge es va abolir fa temps. El que pot donar la “cola” que enganxi unes persones amb altres és un objectiu “noble”, si se’m permet l’expressió: arreglar els problemes d’altres persones, fent piles alcalines, pneumàtics, ganivets de taula, o el que sigui, que tenen una utilitat fàcil de posar de manifest.

Els productes que fan les empreses haurien de fer exactament això. Ja sé que sovint no passa, i es limiten a intentar fer diners per als directius (no per als accionistes, que solen ser simplement una coartada que té una certa base, no massa sòlida per cert, en teoria econòmica). Però llavors no integren a les persones, perquè ningú no té un interès real en la feina, només en els diners que se’n deriven. A banda de que si en una empresa es diu als empleats que allò que cal fer és més diners per als accionistes, la immensa majoria d’ells no sabran què han de fer. I, per tant, insisteixo, no s’establiran relacions informals positives ni res de res. Ni entre els autòctons, ni entre els immigrants, ni en les relacions creuades entre ells.

Per acabar, el com està governada l’empresa és un altre element fonamental. Si està governada per directius destralers que van a per totes, només volen resultats concrets i quantificables, i que es basen en tècniques “modernes” que s’apliquen de manera mecànica, sense criteri ni explicacions, de nou no hi haurà “cola” que enganxi a uns empleats amb els altres. O si n’hi ha, serà per defensar-se dels directius, com passa sovint. Però és fins i tot més probable que hi hagi una lluita de tots contra tots per emportar-se la part més important dels incentius. Que, essencialment, quan són importants, originen pràcticament sempre aquest tipus de desgavell.

Per tant, tractar de tenir la gent millor entre els possibles empleats és una cosa bona, i ens pot ajudar molt en la seva integració i a allunyar prejudicis, però per això cal abans que l’empresa estigui ben gestionada, amb uns objectius reals raonables, i governada de manera humana i no mecànica, que de cap manera no vol dir tolerant de la incompetència i la desídia. Que ja haurien de ser els objectius de qualsevol empresa molt abans de plantejar-se res mes, però que sovint no ho són. I si aquest és el cas, la proposta de Skapinker pot ser fins i tot perjudicial.

Esta entrada también está disponible en: Castellà

Post a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 + 3 =