Els números tenen fama de ser objectius, és a dir independents de judicis, intencions o consideracions personals. I, per això, convincents. Tots hem escoltat expressions com ara: “números canten”, “les xifres són les que són”, “no parlo de teories, sinó de dades” i expressions per l’estil. Es poden qüestionar interpretacions però els números rarament es qüestionen, almenys si darrere hi ha una metodologia que es suposa rigorosa o són exposats per persones creïbles. Però, de vegades, tal suposició és falsa. Un botó de mostra: el respectable i respectat Libor, utilitzat per a molts càlculs financers, resulta que estava molt manipulat.
A vegades, fins i tot partint de metodologies reconegudes, s’obtenen resultats discrepants segons s’apliqui una o altra. És el que passa amb la valoració d’empreses en què hi ha molts mètodes de càlcul. Diferents criteris comptables poden donar números diferents. Tal és també el cas de la valoració d’actius intangibles com el valor d’una marca o la reputació empresarial. En l’àmbit polític, tenim les balances fiscals, entre el que una autonomia aporta i rep, que són són diferents segons siguin els criteris emprats.
Un altre cas de discrepància numérica, que els polítics haurien d’aclarir, es el dèficit de l’Estat espanyol de 2012. L’enunciat pel govern era de 6,74%. Brussel·les el va retocar fins al 6,98% segons sembla per diferents maneres de comptabilitzar. Després el va xifrar en el 7,1%. Una diferència equivalent a 4.000 milions d’euros. Afegint les ajudes a la banca, el dèficit arriba al 10,6%.
A vegades les xifres es manipulen per lucre personal o amb fins polítics. A Grècia es van manipular estadístiques oficials per ocultar les xifres de dèficit i deute a la Comissió Europea. És també coneguda la manipulació comptable en què van incórrer empreses que en l’última dècada es van veure embolicades en escàndols financers, ja sigui ocultant deutes o inflant actius. Ho van fer amb sistemes, sovint, molt sofisticats, com el de la empresa americana Enron, que va crear fins a 3000 empreses amb menys del 3% de participació, sense necesitat de consolidar balanços, i per passar-hi els deutes.
Els números poden ser certs, però les hi pot marcar objectivitat per estar influenciats per certa intencionalitat personal. Es poden donar uns números però no uns altres que ajudarien a interpretar els primers, o amagar situacions significatives que donen context als números. Així, donar dades de caiguda de vendes no és el mateix que sigui només per una empresa o per a tot un sector.
En algunes ocasions, amb aures d’objectivitat, se sumen bous i castanyes, gairebé sempre amb fins partidistes. Un cas recent és la campanya de les joventuts socialistes per atacar el finançament de l’Església catòlica, que a Espanya li ve per assignació voluntària de contribuents catòlics a través de l’IRPF. En l’últim exercici, va ser de 247.1 milions d’euros, bàsicament destinats a culte i clergat. En contrast, les joventuts socialistes afirmen que l’Església catòlica va rebre més de 6500 milions d’euros anuals entre exempcions fiscals i percepció directa de les arques públiques. D’on surt aquesta desviació superior del 5000%? Senzillament de fer sumes increïbles, per mo esmentar algunes falsedats ja denunciades. A l’assignació tributària li sumen subvencions a centres concertats catòlics (que les reben com qualsevol altre centre no catòlic i estalviant diners a l’estat en educació), conservació del patrimoni artístic, un bé nacional que atreu molts turistes i que si ho hagués de fer l’estat costaria encara més, en ajudes a ONGs “afins a l’Església” com Càritas, que rep la subvenció no per ser una institució d’Església sinó per la seva tasca social, com la que reben moltes altres ONGs. La tasca social de Caritas, àmpliament reconeguda, multiplica amb escreix la subvenció rebuda. Altres partides comptabilitzades són les partides per a capellans de l’exèrcit, hospitals i presons, que com en altres països cobreixen necessitats espirituals de ciutadans en condicions especials; i els sous dels professors de religió, que cobreixen temps docent a sol·licitud dels pares. La partida més important comptabilitzada és el que l’Església deixa de pagar per exempció de l’IBI (impost sobre béns immobiliaris), un impost del qual estan exempt un gran nombre d’institucions sense afany de lucre, i no només l’Església catòlica.
Menció a part mereixen les estadístiques. S’ha dit que hi ha tres tipus de mentides: les normals, les grans i les estadístiques. Crec que aquesta expressió no fa justícia a multitud de professionals de l’estadística competents i honrats, que treballen amb rigor i assenyalen les limitacions del seu resultats. Però, també hi ha estadístiques procedents d’enquestes molt esbiaixades, per la pregunta que es fa, per la nostra que es pren, per la manca de rigor en el tractament de dades o per la manera d’extreure’n conclusions. En alguns casos es pot dubtar fins i tot de la recollida de dades.
En resum, els números poden convèncer, però cal estar alerta perquè també poden enganyar, això si, amb aires d’objectivitat.
Esta entrada también está disponible en: Spanish