Fa poc més d’un mes – el 5 de març – va morir Hugo Chávez (1954-2013), que durant 14 anys (1999-2013) va ser president de Veneçuela y propulsor de la ‘Revolució Bolivariana’, que ha transformat el seu país i ha influït significativament en altres països de la regió. Fa dos dies – el 14 d’abril – hi va haver eleccions en aquest país i va ser elegit Nicolás Maduro – a qui Chávez va designar com el seu successor – encara que per un marge escàs i força controvèrsia.
Varem veure multituds emocionades acomiadant a Hugo Chávez. No hi ha dubte que, per bé o per mal, Hugo Chávez va ser un gran líder per a milions de fervents seguidors, encara que també va tenir ferms detractors, i vagues, aturades estudiantils i una rivalitat irreconciliable amb l’oposició.
Aquí, m’interessa, sobretot, analitzar el lideratge d’Hugo Chávez, encara que sigui amb la brevetat que permet una entrada de bloc. Per això aniré a la teoria del lideratge, que presenta diversos tipus ideals de líders, que resumiré. A quin d’ells respon el lideratge de Chávez? Em fixaré en quatre d’ells.
- Potser el més evident és enquadrar Hugo Chávez en un tipus de lideratge carismàtic. Deriva de les qualitats personals del líder, amb les que sens dubte va comptar Hugo Chávez, i la seva preocupació pels problemes dels seguidors. S’ha dit d’ell que va ser un cap brillant, imprevisible, contradictori, erràtic, afecte al darwinisme social, construït per la confrontació. Amb molta confiança en si mateix, capacitat de recuperació i una ingent energia. Es va presentar amb aires messiànics, de vegades fins i tot amb alguna excentricitat, però es atractiu a molta gent.
- A part d’aquest tipus de lideratge hi ha altres que es fixen en la relació establerta entre el líder i els seus seguidors. Un d’ells és el lideratge transaccional, que es caracteritza per unes relacions d’intercanvi. D’una manera simple es pot enunciar així: “si tu em segueixes (em votes, em dónes suport) jo et donaré alguna cosa que t’interessa.” El lideratge d’Hugo Chávez te molt d’això. Amb fortes diferències socials i molts pobres, Chávez va donar a aquests la seva màxima prioritat. Són famoses les seves ‘missions’ a barris marginats, uns programes de benestar social, sobretot per atendre assumptes de salut i educació, i donar oportunitats d’habitatge. A canvi va rebre el vot unànime dels pobres.
- L’actuació de Chávez va tenir també molt de lideratge transformacional, que ve definit per buscar canviar als seguidors motivant-los cap a metes comunes. Chávez va entusiasmar a molts amb la seva revolució bolivariana. No va desaprofitar cap ocasió, particularment en les seves compareixences setmanals en TV, per inculcar la seva ideologia. Els uniformes vermells dels seus seguidors i manifestació entusiàstiques mogudes en gran mesura per la ideologia que propugnava indican un lideratge transformacional.
- En canvi no es pot afirmar que el lideratge d’Hugo Chávez fos un lideratge servidor, tal com aquell que va presentar Robert Greenleaf. El líder servidor es converteix en líder, servint – no necessàriament ocupant posicions de poder. El lideratge servidor serveix a les persones i institucions prenent com a referència el bé comú. Penso que Hugo Chávez més aviat es va servir a si mateix i la seva ideologia que no pas al bé comú. Va limitar seriosament drets i llibertats fonamentals, incloent la llibertat d’expressió, per evitar crítiques al règim. Es qüestiona també la pressió que va exercir sobre l’exèrcit, el poder judicial i altres institucions de l’Estat en detriment de la seva independència.
La qualitat ètica del lideratge d’Hugo Chávez està en entredit. Encara que la intenció d’eradicar la pobresa és lloable, no ho és tant els mitjans utilitzats ni les conseqüències previsibles a llarg termini. Els programes socials aplicats són limitats i el seu ideal de reduir la desigualtat de riquesa entre la població està encara lluny d’aconseguir-se. La política social de Chávez ha estat més de subsidis que de promoció efectiva de la gent més necessitada. Es va bolcar més amb l’exterior que a l’interior, efectuant generosos donatius amb el seu petroli per estendre el bolivianismo a la regió.
A més, els programes socials no s’han harmonitzat amb una política econòmica sostenible. S’ha informat que durant sis anys consecutius, fins a 2012, la taxa d’inflació de Veneçuela va superar 20%, la major d’Amèrica Llatina.Quan Chávez va arribar al poder el dòlar es cotitzava en 0,5 bolívars, des de llavors el bolívar s’ha devaluat set vegades. Ara el canvi preferent és 6,30 bolívars per dòlar i en el sistema de subhasta s’estima que supera els 14 bolívars per dòlar.
La intervenció directa del Estat en l’activitat econòmica ha augmentat considerablement amb expropiacions de dubtosa legitimitat moral. Quan Chávez va arribar al poder el 1999 la contribució de l’Estat a l’activitat econòmica era del 35% i avui ha arribat al 43%.
Hi ha incertesa sobre la producció industrial i agrícola i sobre el futur econòmic de Veneçuela, molt dependent del petroli i la seva cotització internacional. Hi ha desproveïment de mercats i atur, que segons entitats no oficials, arriba al 30% (oficialment és només el 7%). Hi ha molta corrupció i la violència ha augmentat considerablement. Veneçuela és avui el país amb major nombre d’assassinats del món per cada 100.000 habitants, després d’Hondures.
El lideratge d’Hugo Chávez té molt de carismàtic, però també de lideratge transaccional i transformador. Nicolás Maduro vol liderar ara seguint l’estela de Chávez, però el país està profundament dividit i fins enfrontat, amb una rabiosa polarització que no augura pau ni un diàleg civilitzat. Per reflexionar.
¿Seran capaços altres líders Llatinoamericans de lluitar contra la pobresa sense caure en els extremismes i excessos de Chávez? A Europa, amb totes les seves dificultats, tenim una àmplia classe mitjana i raonables nivells de protecció social. Per què no aconseguir-ho a Llatinoamèrica?
Esta entrada también está disponible en: Spanish
Interesant aquesta descripció del lideratge. Penso que manca una valoració del punt de partida d’aquests populismes amaricans: la manca total dinterés dels politics de les décades precedents de procurar per el bé comú del país. Sense uns Carlos Andres Pérez i companyia, probablement no hi hauria “chavez” ni revolucions bolivarianes. No n’hi ha prou en posar com a punt de referencia el nivell d’inflació. La violencia estructural de un pais que ha tingut uns ingresos com cap altre i s’han fos durant décades i décades en les contes privades fora del país, és part important de la violència que ara es registra…, penso.
Molt d’acord, Josep Mª. T’agraeixo aquesta perspectiva històrica que fa palesa les consequències a llarg termini de les decisions i actuacions, en aquest cas de tipus polític. Es paradoxal que paisos, com Venezuela, tan rics en recursos naturals, como ara petròli, tenen una estructura social i econòmica tan minsa i tan pobres. La manca de justicia és brou per revolucions i font de violència.