El passat dia 27 va haver-hi a l’IESE una reunió sobre el sector sanitari. És una bona iniciativa per la importància que aquest té en el benestar de tots primer, i en l’economia després, ja que és un tant per cent molt important del PIB i encara més de la despesa pública. Vaig lamentar no poder-hi assistir, perquè estic segur de que, estant a càrrec de la Núria Mas, es van plantejar idees interessants per a una millora del sector, que indubtablement tindran moltes d’elles un valor notable per renovar el nostre sistema.
Però m’alarma una mica el titular de premsa, del qual sospito que ni l’organitzadora ni els ponents en tenen cap culpa. El titular de premsa diu que el sector advoca “per una nova gestió pública”, que hauria de ser “més innovadora”. Costa estar en desacord amb aquesta afirmació, ja que qualsevol tipus de gestió pot sempre millorar i el nostre sistema sanitari és sovint blanc de diverses crítiques, que afecten sobretot a les conegudes “cues d’espera”. Sens dubte, una gestió més eficient, més creativa disposada a canviar coses per a millor seria benvinguda. Per què t’alarmes, doncs, es preguntarà el lector?
Hi ha una raó molt senzilla. En els últims anys s’ha parlat d’un “New Public Management” (ho poso en anglès perquè l’expressió s’ha popularitzat així) que, en moltes versions pràctiques, ni és “New” ni és “Management”, però sobretot no és “good”. Consisteix en les velles receptes de mesurar-ho tot, allò que és mesurable i allò que no ho és, i posar forts incentius a la consecució d’objectius quantitatius. No és nou, perquè ja, en treballs de baix nivell, és el que feia Taylor fa més d’un segle; i si en aquestes feines podia ser-hi aplicable i fins i tot de vegades positiu en molts aspectes (no en tots, atenció), en treballs més elaborats com els relacionats amb la sanitat no ho és en absolut.
I no és management perquè el management consisteix precisament en valorar les circumstàncies particulars, els elements intangibles, les peculiaritats de les persones que han de fer les coses, ser molt curós amb elles, aprofitar-les en tot el que valen incloent les seves iniciatives, considerar totes les conseqüències del que farem… res que tingui a veure amb un sistema mecànic de mesures i d’incentius.
Malauradament, quan es parla de “New Public Management”, d’una nova gestió pública, o fins i tot de millorar les escoles, es té en ment alguna cosa així. Recentment hem sabut que per aquests verals hi ha qui considera que per arreglar les escoles cal donar incentius als mestres. No se m’acut una manera millor d’introduir tota mena de perversions: hi ha dades fefaents d’estudis rigorosos que posen de manifest que els incentius a la docència funcionen malament, molt malament. I a no sé qui se li ha passat ara pel cap aquesta peregrina idea…
Tractar de mesurar les coses i d’objectivar-les en la mesura possible, no és res que s’hagi de considerar com a dolent. Al revés. En ocasions posen de manifest qüestions que es desconeixien, i poden arribar a ser un esperó per millorar. Però això serà si tenim clar que cal millorar la gestió i (principalment en sanitat) uns resultats que tenen parts molt qualitatives, no les mesures que per definició són molt parcials.
Nova gestió pública, sí. Amb Imaginació. Amb ganes. Amb rigor. Sistemets de mesures i incentius mecànics, no, gràcies. Ni és nou ni és management.
Esta entrada también está disponible en: Castellà