Tal com vaig prometre, torno avui a recordar a Peter Drucker, aquest cop tractant d’anar al contingut del que ell va dir, és a dir, en què consisteix segons ell el bon management que en el post anterior consideràvem com a molt important.
Comencem pel començament. Per tenir un bon management, cal adonar-se abans que res de que l’empresa (o en general, l’organització) és un tot en el qual el que es fa en un racó influeix en tots els altres. És a dir, que no és un problema d’especialistes més o menys sofisticats (que en moltes ocasions són absolutament imprescindibles, és clar) sinó de que l’organització es dirigeixi amb un punt de vista que l’abasti tota sencera.
I en una empresa mercantil, és clar, la primera cosa és ocupar-se del negoci com a tal. Que no vol dir fer del benefici l’objectiu únic i primordial de l’empresa; vol dir més aviat que si aquesta xifra és negativa, la supervivència de l’empresa està en perill. Per tant, cal ocupar-se’n. Però una idea crucial és que el negoci cal crear-lo. És a dir, no ve determinat per “forces” econòmiques; com a màxim, aquestes “forces” poden posar límits al que es pot fer. Els negocis els creen i els dirigeixen les persones.
Quin és aleshores l’objectiu de l’empresa? ¿El benefici? No, de cap manera: és la creació d’un client. Els mercats no els crea Déu, ni les “forces” econòmiques: els creen els directius. I són els clients els que determinen que és negoci. Després més en concret, hi ha d’haver un reguitzell de variables que són més importants que el benefici (o el valor, en temps recents): la posició de mercat, la innovació, la productivitat, els recursos físics i financers, la rendibilitat, l’actuació, resultats, actituds i desenvolupament de directius i treballadors, i la responsabilitat pública. Aquests són els objectius de l’empresa. Fa un especial èmfasi en la innovació com a funció fonamental: la capacitat de fer productes millors i/o amb menys cost. No és imprescindible que un negoci creixi en el sentit de fer-se gran; però sí ha de créixer en el sentit de fer-se millor. Aquest segueix essent un punt que hauria de fer reflexionar a molts empresaris i directius actuals.
Però hi ha un punt més important que els altres: els directius són un element fonamental d’una empresa ben dirigida. Quan, com ell explica que va passar amb Henry Ford, el cap visible de l’empresa vol governar sense directius, sense managers, només amb executors de les seves ordres tiràniques, i que, a més, estan controlats per una “policia secreta”, l’empresa se’n va pel pedregar. Si algú començava a tenir una certa autoritat o responsabilitat, Henry Ford el posava al carrer. Pot sorprendre a alguns que només l’hagin llegit a mitges, però Drucker (que és l’autor de totes les paraules “dures” que acabem d’utilitzar) estableix en aquest sentit un paral·lelisme entre Henry Ford i Lenin, que explica, diu ell, que els líders soviètics sentissin una forta admiració pel primer: volien fer una industrialització sense directius, en la que el “propietari” (el dictador polític) podria controlar totes les decisions i les empreses podrien contractar només “tècnics”. Ningú no podrà prendre iniciatives ni decisions, totes les importants estaran en mans del Gran Cap.
O bé, avui en dia… no hi haurà Cap, afegeixo jo. L’anarquisme, als anys 50, no era un perill ni un problema; ara ho pot ser. Els extrems es toquen: en l’anarquisme assembleari, ningú no pot prendre iniciatives ni decisions importants, perquè ho ha de fer “l’assemblea”, amb la psicologia de masses que ja descrivia molt bé Freud. Tampoc no hi ha managers, però també hi ha una policia secreta, que fa que els representants elegits a càrrecs públics tinguin les mans lligades. Pitjor, impossible.
Però tornem a Drucker. El que volia per als mànagers també ho volia per als treballadors de tots els nivells. Deia que s’havia de contractar la persona sencera, no només les mans (la “mà d’obra”, oi?), sinó el cap i tota la resta del cos. I era extraordinàriament crític amb l’administració de personal. Deia per exemple que “…molt del que passa avui en dia per management de l’organització humana és mecànic en la seva naturalesa i es podria dispensar per correu”. Avui podria dir el mateix només afegint una “e” davant la darrera paraula: “e-mail” en lloc de “mail”.
I era duríssim amb el que ell en deia “administració de personal”, o (amb un matís de diferència) “relacions humanes”. Avui, aquestes dues expressions han caigut en desús per políticament incorrectes, però jo encara no he entès mai per què. L’expressió “recursos humans”, considerada més “moderna”, em sembla pitjor. Jo, personalment, prefereixo formar part del “personal” (no em fa res, la veritat) que ser un “recurs”, que ho trobo molest. Però la raó de fons és la mateixa, i és perfectament aplicable al que es fa avui: un departament de XXX (aquí, el nom preferit que sigui políticament correcte) posa en pràctica unes tècniques elementals, s’ocupa dels aspectes legals de la contractació, etc., i fa la burocràcia corresponent. Així als directius “de debò” no els cal haver-se d’ocupar de les persones. Poden dirigir com dèiem, amb estil distant i tirànic i amb policia secreta, sense contreure cap compromís amb les persones concretes, perquè ho fa el departament XXX, que se’l pot desautoritzar quan es vulgui.
Reconec que he anat una mica més enllà del que deia Drucker en aquest darrer paràgraf, però per que es vegi que és amb el mateix esperit, diu literalment que és un truc (“gimmick”) i que el seu fracàs es posa de manifest per la incapacitat dels responsables de provar que fan alguna contribució a l’empresa. Els que pensen que Drucker era a dalt dels núvols i no concretava, és obvi que no l’han llegit.
Un comentari final. Hi hauria molts més elements dels quals parlar, però no puc aquí resumir tot el que va dir. Sí assenyalar, però, que feia èmfasi en “les responsabilitats del management”. Estava molt per davant, em sembla a mi, de la “responsabilitat social corporativa” tal com es veu avui. Veiem-ho només amb una frase: creia que una empresa havia de fer que allò que és bo socialment també anés en l’interès propi de l’empresa. Si se’m permet, afegiria que això és en lloc de fer que l’interès propi de l’empresa sembli que és socialment bo amb els eufemismes i eslògans corresponents, que és el que es sol fer avui en dia…
Esta entrada también está disponible en: Castellà