En el seu moment hauria volgut escriure sobre Cruyff un conjunt de tres articles, però només me’n va sortir un. Els altres dos, després d’alguns esborranys, els vaig llençar. I avui, que fa tres anys de la seva mort i que he vist que el Barça ha fet un petit vídeo commemoratiu, m’hi he volgut tornar a posar.
Un directiu hauria de tenir idealment diverses qualitats que ningú, de fet, no posseeix totalment. O, millor dit, les persones les posseeixen en un grau inferior al que hom desitjaria. A qualsevol directiu li podem trobar mancances i, vist des de fora, que és quan és fàcil, li esmenaríem moltes de les decisions que pren. Johann Cruyff no era una excepció. Però era excepcional en alguns aspectes, que voldria repassar ara aquí.
En primer lloc, un directiu ha d’assenyalar direcció. És a dir, ha de dir cap on hem d’anar, i afegir com, que sovint consisteix en la negació, és a dir, quines coses no hem de fer. Jo crec que l’objectiu de Cruyff era que tothom es divertís. Ell abans que ningú. La qual cosa, per a ell, significava fer futbol d’atac. Ho havia dit més d’una vegada: ell era l’únic que havia de veure tots els partits, i si jugaven d’una manera avorrida, se’ls havia d’empassar igualment, i no ho volia de cap manera. Per a ell, això no era cap risc. La frase famosa era “si tú tienes el pelota no te pueden hacer gol”. Jugar amb tres defenses tampoc no ho era: l’equip contrari, normalment, i sobre tot al Camp Nou, juga amb quatre o cinc defenses, i a vegades fins i tot amb més, de manera que, deia ell, si juguem amb quatre defenses, més amunt estarem en minoria. Per a ell, aquest era l’objectiu: divertir-se tothom, ell i els jugadors primer, i el públic a continuació. I si això anava així, es guanyarien campionats en conseqüència, que era el que el públic volia… però divertint-se. Sobre tot al Camp Nou. Recordo a la sortida del Camp Nou haver sentit uns comentaris quan encara anàvem darrera del Madrid en una de les lligues “de Tenerife”, però el Barça havia fet un partit magnífic: “Potser ells guanyaran la Lliga, però s’avorreixen com micos, i nosaltres ens divertim com bojos!”.
Un comentari a part que no té a veure amb Cruyff com a directiu, sinó com a jugador, però que té conseqüències en el que estem dient: tinc el convenciment de que alguna de les jugades més famoses d’ell que es troben al youtube (el gol acrobàtic a Reina al camp Nou, per exemple) les va fer més per divertir-se que pel resultat en sí. Potser m’equivoco, però em sembla que no.
La segona cosa que es necessita és muntar una estructura humana que pugui portar-ho a terme. Ho va fer molt bé també en aquest sentit, sobre tot al començament. Va rebre l’equip després del “motí de l’Hespèria” i va fer un munt de canvis, però a un dels caps més significatius de tot allò (Alexanco) el va fer capità. I va saber posar a tothom al seu lloc. Cert, a alguns ens van saber greu certes decisions, com per exemple la de no utilitzar bé Lineker, i després prescindir-ne. Però no feia el que ell volia… i un equip no és un jugador, per bo i bona persona que pugui ser (i Lineker ho era molt, de bo i de bona persona). I l’equip que va muntar funcionava. Cap dubte. Cert també que cap al final va fer alguns fitxatges poc encertats (Escaich, Korneiev, Prosinecki, Hagi…), i que encara no hem entès bé què va passar amb en Laudrup, però és que, com dèiem, ningú no té totes les qualitats necessàries en termes absoluts, i tothom comet errors.
La tercera qualitat que es necessita és la de convèncer als subordinats (el jugadors en aquest cas) de que facin el que han de fer, i que ho facin amb entusiasme, amb esforç, amb esperit d’equip, i amb convenciment de que es pot guanyar.
No cal insistir molt en aquest darrer aspecte, em penso. Tothom sap que a can Barça hi ha un abans i un després de Cruyff, i té a veure amb això, essencialment. El Barça era un equip amb un temor a perdre permanent, i va passar amb ell a tenir un esperit guanyador. Es pot veure en la gent jove: sempre els sembla que encara es pot guanyar. La gent de la meva generació, encara que estiguéssim guanyant per 3 a 0 pensàvem que encara es podia perdre. Havíem vist al Barça perdent una lliga en la que, sis partits abans d’acabar, portava 6 punts d’avantatge, i amb dos punts per victòria, que vol dir que potser seria equivalent a portar-ne avui 9.
De les altres dues coses, en canvi, l’entusiasme i l’esperit d’equip, crec que el personatge té clarobscurs. Per un cantó, es van jugar partits meravellosos (el nom de “dream team” va sorgir espontàniament a partir d’una retransmissió per televisió), però els que pensem que és millor governar des de la confiança que des de l’amenaça no ens va acabar d’agradar la manera com tractava a alguns jugadors. Per exemple, crec que no va tractar bé a Stoitxkov. No el posava o el treia com per “castigar-lo” i alguns, des de fora, no li veiem motiu. I, en canvi, si li preguntes a ell, el deixa pels núvols. Fins i tot riu d’alguna anècdota de “duresa” de tracte que, també (cal reconèixer), té la seva gràcia. I, segons ha dit sempre, li està molt agraït. És possible que Cruyff pensés que no li quedava més remei que fer-ho com ho feia. O que això el divertís. Els qui no hem trepitjat mai un vestidor no podem entendre, potser, algunes coses que hi passen. Però jo hagués preferit veure més “confiança” en els jugadors.
En resum, Cruyff va ser un bon directiu. Molt bo. Lluny de perfecte, però amb uns resultats obvis. No en el nombre de trofeus (principalment de Copes d’Europa!), sinó en els efectes a llarg termini sobre l’equip, que és una cosa que no crec que ningú pugui dubtar avui en dia. El curtplacisme empresarial, de reultats immediats, que tan extès està avui en dia, té alguna cosa a aprendre de Cruyff.
Esta entrada también está disponible en: Castellà
Totalment d’acord! Els bons directius mai posen en joc l’organització del futur per a quedar bé ells avui. Pensen en els que vindran després d’ells. Se’n diu també generositat.