Before Cruyff – After Cruyff (I)

Quan d’aquí a una setmana es complirà l’any de la mort de Johan Cruyff, fa uns quants dies (08/03/17) molts ens hem recordat d’ell. El Barcelona va fer un “miracle” futbolístic en el més clàssic estil Cruyff, guanyant al PSG pel resultat que necessitava: 6 a 1. I he pensat que valia la pena reflexionar sobre el que va ser Cruyff com a directiu, amb les seves virtuts (moltes) i els seus defectes (alguns).

No hi ha cap dubte que al Barça (i també al món sencer, però això ho comentarem en un post pròxim) hi ha un abans i un després de Cruyff. Un equip que durant diverses dècades, tenint possiblement una de les tres o quatre millors plantilles del món, no guanyava ni la Lliga ni la Copa d’Europa. Alguna Copa espanyola, algun “Recopa”, i això era tot. Era un equip essencialment de moral fràgil. Quan guanyava per tres a zero faltant vint minuts per al final tothom patia (jugadors i públic) quan l’equip contrari s’acostava a l’àrea: “Ai, ai, ai, que encara ens empataran!” I si al principi d’un partit el contrari feia un gol, ja es donava el partit per perdut. Les poques lligues que guanyava el Barça BC (before Cruyff) eren lligues en les què tenia una superioritat total, molts punts d’avantatge. Quan la cosa anava més justa, es perdia un partit a casa del cuer faltant-ne dos pel final, o es perdia una eliminatòria europea contra un fosc equip francès de segona divisió, i s’acabava el somni.

Cruyff va canviar bastants coses, però principalment aquesta. Va donar tranquil·litat als jugadors i al públic. Va donar confiança, que és important en tots els terrenys. Es van guanyar tres lligues pels pèls (dos Tenerifes i un Riazor…) i va convèncer a tothom que cal lluitar i ser optimista fins al final. I que si es fan les coses bé, acabarem guanyant. No sempre, perquè això és impossible, però molt. Ara, cal fer les coses bé., és clar.

Des d’un punt de vista tàctic, la mentalitat d’atac decidit. ” Si tu tienes el pelota ellos no te pueden marcar gol “. Que, amb calma, ho raonava molt bé. “Els equips que vénen al Camp Nou, normalment vénen amb cinc defenses. Per què n’he de posar jo quatre, si ells no ataquen? Al final, no hi hauria ningú al centre del camp… Correm riscos? Sí, és el que diu tothom, però els fets diuen que som l’equip menys golejat… ”

El partit contra el PSG va ser ben bé així: una alineació molt ofensiva, tot i que un gol d’ells podia resultar fatal, i una convicció que es podia guanyar. Al final hi va haver un gol en contra i no va ser fatal. Una altra de les seves màximes era “si ells et marquen un gol, en marques tu dos i s’acaba el problema”. Ahir se’n necessitaven tres. Però, sobretot, la convicció de que es podia guanyar, que es va posar de manifest des del primer minut, però que va ser admirable quan, amb 3-1, ningú donava un cèntim pel Barça. Van seguir lluitant com si l’eliminatòria es pogués guanyar. I es va guanyar. En l’últim sospir. I jugant bé. Compenetrant-se. Ajudant-se uns als altres. Amb alegria.

Si algú creu que això és fàcil d’aconseguir, s’equivoca. Els bons directius ho saben perfectament. I no em refereixo al resultat, que és obvi que era difícil d’aconseguir, sinó a l’esperit de l’equip. Primer, a la tàctica d’atac decidit; i després a seguir-ho intentant tot i que tothom ho donava per perdut. Encara que només fos per deixar clar que el Barça no es donava. I si algú creu que això s’aconsegueix amb diners (primes, o el que sigui) no sap de què va la direcció. Sí, els grans jugadors cobren molt; però, com ha dit ell més d’una vegada, no en conec cap que li agradi perdre. I, és clar, aquest esperit guanyador, col·laborador, optimista, de picar pedra fins al final, pot haver-ho inspirat Cruyff (jo així ho crec). Però Cruyff ahir no hi era per posar-ho en pràctica. Va ser un altre senyor qui ho va fer. El mèrit de Luis Enrique en aquest sentit és innegable. Si algú creu que “imitar” l’estil Cruyff és fàcil, no sap el que és la direcció. L’adreça és molt intangible. L’esperit de treballar molt divertint-se no es compra amb diners. És una manera de veure la vida. Era la de Cruyff i ha estat la de Rikjaard, la de Guardiola i la de Luis Enrique. I que han traslladat als jugadors.

La direcció d’empreses té molt a aprendre de tot això. Ell deia que havia après de direcció als Estats Units, però crec que va aprendre d’aspectes laterals, com el sentit de mercat, etc. La direcció en si, què vol dir dirigir persones, la portava dins. Amb els seus defectes i les seves qualitats.

Aprofitaré l’aniversari de la seva mort per repassar una mica el que va fer, sense altra informació que la publicada i els (bastants) vídeos que circulen pel web on ell es manifesta amb la claredat que el caracteritzava. Però el que em sembla indubtable és que en el futbol hi ha un abans de Cruyff i un després de Cruyff. I que té a veure amb el seu concepte de la direcció. L’analitzarem.

Esta entrada también está disponible en: Castellà

Post a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 + 3 =