A l’aeroport del Prat, aquests dies hi ha hagut (i encara hi ha, i hi haurà) un caos notable. Per què? Podem en certa manera estar morint d’èxit. Vueling, que va néixer aquí i que té aquí el seu centre, tot i que era una filial d’Ibèria i que avui forma part del grup de British Airways juntament amb ella, ha crescut d’una manera considerable. És la línia líder de l’aeroport de Barcelona, on transporta, segon la premsa d’aquests dies, 26.000.000 de passatgers per any, que vol dir uns 70.000 al dia en mitjana (segur que a l’estiu és més, o fins i tot molt més). Segons el web d’Iberia, va començar al 2004 amb una flota de dos Airbus i quatre línies. Es diu que els problemes d’aquests dies són deguts al creixement i això pot ser cert de manera pero-grullesca. Com allò de que els agrada dir a les autoritats de trànsit de que la major part dels accidents se cotxe són deguts a la velocitat; en realitat ho són tots, perquè velocitat zero no hi hauria mai cap accident. Igualment, quan no es tenen avions ni personal per servir-los és que s’ha acceptat una demanda superior al la que s’hauria d’haver acceptat. Desconec els problemes concrets, però és de sentit comú que, quan s’està treballant al límit, qualsevol petita incidència (un overbooking en un avió – sigui per error o voluntàriament – un retard a un aeroport llunyà, etc.) pot fer que la cosa “peti”. Llavors hi ha quatre reflexions a fer, al menys.
Una, que quan es treballa al límit la probabilitat de tenir problemes seriosos augmenta molt. Amb uns pocs avions de sobres i el personal adequat, sempre pots arribar a temps, o si passa alguna cosa és puntual i s’arregla en hores. Però si es fa així es guanya menys diners, és clar, i possiblement s’ha de posar uns preus més cars.
Llavors, i en segon lloc, els usuaris entusiasmats pels baixos preus estan col·laborant a que això passi. El “low-cost” es va inventar en altres latituds per millorar el servei tot suprimint costos per qüestions marginals (menjars i beures, per entendre’ns) que al passatger li interessen poc, no per anar amb el dogal al coll. Aquí, ja veiem que no. No és només el problema d’avui, tothom té anècdotes de què li va passar la darrera vegada que va anar amb Vueling. I ens aguantem, i anem amb Vueling. A vegades perquè no hi ha alternativa, però a vegades sí que n’hi ha, però els preus són llaminers i…
Tercer, que periodistes i perjudicats han començat des de fa dos o tres dies a recitar els drets que té el passatger. Que si té dret a que l’informin, que si té dret a cobrar una indemnització, que si té dret a un refrigeri, que si té dret a que li retornin els diners, que si té dret a anar a l’avió següent… És veritat, tenen raó, però reclamar drets en una situació com aquesta no contribueix a resoldre el problema. Quan es va ofegat, es va ofegat. Perquè, és clar, quan el problema és que falten avions i tripulació, només es pot resoldre augmentant els avions i la tripulació, cosa difícil. O disminuint els passatgers. I aquí és on potser alguns passatgers podrien pensar si el viatge els és imprescindible, i si ho és ara. I després, reclamar, posar denúncies a consum, exigir indemnitzacions, i tot el que es vulgui. Però és que allà on no n’hi ha, no en pot rajar.
Finalment, les tàctiques de “rompe y rasga” per augmentar beneficis solen donar aquests resultats. I si sempre hi ha hagut gent que ha volgut fer això, des del començament de la crisi, els comportaments irresponsables de molts directius han augmentat en aquesta direcció una barbaritat. I després surten a la premsa com els salvadors de la pàtria perquè han augmentat els beneficis. I aquest és un sector on la racionalitat sol ser escassa (només cal recordar diversos desastres prou coneguts), i l’eficiència de debò (és a dir, no la d’estalviar donant menys servei no netejant l’avió i afetgegant la gent, etc., sinó la de fer les coses més ben fetes) no es veu massa enlloc.
Ara, com ja hem dit, el tema concret es difícil d’arreglar, però més difícil serà si algú no comença a posar ordre al sector. Encara que surti més car viatjar. Però és millor que surti més car que el caos d’aquests dies.
Esta entrada también está disponible en: Castellà