Stockholders vs. stakeholders: canvi de tendència?

El 19 d’agost passat, la “Business Roundtable”, que agrupa gairebé 200 CEOs de empreses nord-americanes importants, van treure un interessant document sobre l’objectiu de les empreses (“The Purpose of a Corporation”, Agost 2019[i]). El contingut del document no diu pràcticament res de nou; el que és nou és que ho digui la Business Roundtable, perquè precisament, com ells mateixos reconeixen, sempre havien dit el contrari. És a dir, havien dit que les empreses existien abans que res per servir els seus accionistes; i ara diuen que tenen un compromís fonamental amb tots els seus “stakeholders”. Això, insisteixo, no és nou com a concepte: en la literatura acadèmica sobre el tema s’ha discutit fins a la sacietat. Però és nou que ho diguin ells, i que reconeguin que és una rectificació en relació al que havien dit, principalment en un document de l’any 1997 i tots els següents.

Quan el concepte de maximizing stockholder value (i que és tècnicament incorrecte, val a dir, si un cas fora correcte dir maximizing firm’s value) va aparèixer com a objectiu primordial de l’empresa, pels anys 80, va ser abraçat i divulgat per Jack Welch, llavors CEO de General Electric i icona dels CEOs mediàtics; uns anys després, el 2009, Welch va rectificar  i va dir a Business Week que era una ximpleria, que era un resultat i no un objectiu. Rectificar és de savis. Però els CEO’s de la Roundtable han tardat molts anys en rectificar després de Jack Welch… Excepte si tenim en compte que moltes d’aquestes empreses (fa deu o quinze anys gairebé totes), deien a la seva memòria que el seu objectiu era el stockholder value i ara ja en trobes relativament poques que ho diguin. Han canviat la manera de fer, o només han canviat les paraules?

Aquest document és molt significatiu de l’estat d’opinió actual sobre les empreses, els alts executius i la mateixa ciència de la direcció d’empreses. El que molta gent s’hagi anat quedant sense feina, amb el que això representa als Estats Units, el fet de que els que en tenen hagin mantingut a penes els salaris en termes reals i en canvi els executius hagin multiplicat els seus per 3 o per 4, que les empreses hagin retallat o senzillament eliminat assegurances mèdiques, fons de pensions, etc., ha posat en entredit les pràctiques empresarials i ha donat a les empreses i els directius una notable impopularitat. Llavors, no és sorprenent que la “Business Roundtable” vulgui “rentar-se la cara” amb un statement com el citat. I en dic “rentar-se la cara” perquè (1) la pròpia redacció del document fa dubtós que pensin el que diuen; (2) a la llista de signants hi ha noms d’empreses amb escàndols, amb una dubtosa reputació del tracte que donen als treballadors, o amb un grau de culpabilitat notable sobre la “Gran Recessió” de 2008, i (3), com diu el Washington Post en el seu reportatge d’aquell dia, els signants són precisament aquelles persones que cobren sous escandalosos: hi renunciaran per, posem, apujar sous a les seves empreses?

Així, per exemple, el primer compromís que agafen és el de “deliver value” als seus clients. Una expressió molt ambigua. No se sap exactament què vol dir. Que no els estafaran? Que els donaran a canvi dels diners que paguen un producte que “els val”, aquests diners? Que no els enganyaran amb la publicitat? Com se sap, això? Que lluny estan de dir, per exemple, que faran un producte que realment satisfaci les necessitats del client a un cost que el client pugui pagar! És a dir, no es prohibeixen a sí mateixos el vendre productes que no serveixen per gran cosa, matxacar-los amb publicitat per que el comprin i cobrar-los un preu molt per damunt del cost: això pot considerar-se donar-los “valor”.

El segon punt, el dels empleats, està més ben delimitat. Excepte que, és clar, què vol dir pagar-los fairly? Com es determina què és fairly? El que ells cobrin 500 o 700 vegades el que cobra el seu empleat mitjà, és “fair”?

El mateix podem dir en relació als proveïdors. Que s’ha de ser “ètic” amb ells semblaria clar. O és que l’objectiu del stockholder value era l’excusa per no ser-ho?

A continuació, volen protegir l’entorn. Vol dir que fins ara en prescindien, en bé dels stockholders? En qualsevol cas, potser amb un objectiu menys ambiciós, com és el de no deteriorar-lo, passaríem.

I finalment venen els shareholders, als que els prometen un valor a llarg termini (sembla molt raonable), transparència i compromís. Res a dir.

Acabo amb tres comentaris. Primer, que per fer això que diuen de manera real, cal canviar la mentalitat dels empresaris i directius. Les paraules maques no són suficients. La idea de servir hauria d’anar al davant de la de guanyar. No és incompatible una cosa amb una altra. És, com deia Carlos Llano, el que cal fer, guanyar servint. I, de moment, això no veig que sigui així en moltes de les empreses que signen.

El segon, per tant, que entre tots hauríem de fer un esforç per canviar aquest estat de coses, que es fonamenta en la mentalitat “liberal” en la que els béns econòmics són l’única cosa que compta.

I tercer, que les relacions amb qualsevol stakeholders es poden analitzar amb l’esquema de Juan Antonio Pérez López: tant l’empresa com el stakeholder en qüestió aprenen en qualsevol transacció i si tenim en compte els aprenentatges, prendrem molt millor les decisions i farem un futur millor.

[i] https://opportunity.businessroundtable.org/ourcommitment/

Esta entrada también está disponible en: Castellà

Post a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 + 9 =