El passat dia 5 de juliol es va donar a conèixer un exhaustiu informe elaborat per un comitè de 10 experts, nomenats per la Dieta (Parlament japonès), per investigar l’accident nuclear de Fukushima I, que es va iniciar l’11 de març de 2011: l’accident més greu en aquesta mena d’indústria d’ençà del que va tenir lloc a Txernòbil (Rússia), l’any 1986. L’informe, de 641 pàgines, es va publicar després d’haver analitzat els fets i d’haver entrevistat 1.167 persones al llarg de 900 hores, des del passat mes de desembre. La causa immediata del accident van ser el fortíssim terratrèmol de la costa oriental del Japó l’11 de març de 2011, seguit d’un sisme submarí (tsunami). El terratrèmol va arribar a una magnitud de 8,9 graus MW (escala sismològica de magnitud del moment, que continua l’escala de Richter que “només” arriba fins als 7 graus). El sisme submarí va fer onades de fins a 40,5 metres. Arran de l’accident, es va produir la fusió parcial de tres reactors nuclears i explosions en els edificis que els allotjaven, fallades en els sistemes de refrigeració i alliberament de radiació a l’exterior, a l’aire i al mar (vegeu aquí més informació). Hi va haver 23 ferits, més de 20 afectats per la contaminació i es van haver d’evacuar 147.000 persones.
Segons Tokyo Electric Power (Tepco), empresa propietària i operadora de la planta, la causa del desastre van ser les grans onades que van colpejar la planta nuclear i que van destrossar els sistemes de refrigeració elèctrica dels reactors. Tot i això, segons l’informe presentat, l’accident nuclear de Fukushima va ser – s’afirma literalment– “un terrible desastre provocat per l’home que es podria haver previst i evitat”. L’informe hi afegeix: “Pensem que les causes fonamentals són els sistemes d’organització i de regulació que es basen en una lògica defectuosa en les seves decisions i accions, i no pas un problema d’un individu concret”. Acaba acusant “la connivència entre el Govern, els reguladors i l’empresa elèctrica Tepco, així com la seva manca de diligència”.
Si ho diem en termes ètics, hi va haver responsabilitat, ja que no es tracta d’una cosa atzarosa, ni tampoc no es pot descriure com un desastre natural inevitable. Ens trobem, doncs, davant d’un cas de responsabilitat per omissió, amb les dues condicions necessàries i suficients perquè hi hagi aquesta responsabilitat: l’obligació de fer una cosa i la capacitat de fer-la; en dues paraules: haver de fer-ho i poder fer-ho.
Tepco no va adoptar les mesures antisísmiques oportunes i, a més a més, sembla que va mentir quan va defensar que la central estava preparada per suportar seismes i que els reactors no van patir danys a causa del terratrèmol, sinó de resultes del tsunami posterior. Per contra, l’informe assenyala que no es pot descartar que el reactor 1 ja resultés danyat arran del seisme. La manca de veracitat de Tepco és prou evident si, tal com s’assegura, des de l’any 2002, ja falsificava els controls de qualitat.
També hi ha responsabilitat per omissió en l’organisme regulador – l’Agència de Seguretat Nuclear i Industrial japonesa (Genshiryoku Anzen Hoanin), que no va importar, en el seu moment, els nous avenços en el coneixement i la tecnologia en seguretat nuclear que ja existien en altres llocs del món i perquè no va exigir a Tepco que complís les mesures establertes.
La negligència es pot escampar fins al Govern nipó, que no va actuar amb diligència en el pla d’evacuació de la població, ni en la difusió, errònia i incompleta, de la informació relativa a la radiació després de l’accident.
Tot el cas és ple d’imprudència; en primer lloc, de Tepco, per no tenir en compte les mesures degudes en el cas d’un accident amb unes conseqüències que ja es podia preveure que serien molt greus. La imprudència també es present en l’ús experimental del combustible nuclear experimental MOX – barreja d’òxids d’urani i de plutoni – utilizat en el reactor III i que és molt perillós, especialment en una planta que no compta amb tots els requisits antisísmics.
L’esquema de fons es pot resseguir en altres casos d’ètica empresarial. Manca de responsabilitat d’una empresa, en primer lloc, que és afavorida per una regulació negligent o una vigilància insuficient per part del govern o les agències governamentals.
Em sembla més qüestionable l’afirmació de culpabilitzar-ne “una lògica defectuosa en les seves decisions i accions, i no pas un problema d’un individu concret”. Una manera de despersonalitzar la responsabilitat, i donar les culpes al sistema. El sistema pot haver contribuït a l’accident, però les persones no són autòmats immersos en un mecanisme amb efectes perversos. Algú va dissenyar el sistema. A més, a Tepco, hi havia persones que haurien d’haver reaccionat. ¿Ho van fer i no se’ls va fer cas per no augmentar costos? No ho sé. En tot cas, hi ha lliçons per aprendre i motius per augmentar la sensibilitat en responsabilitat per omissió.
Esta entrada también está disponible en: Spanish