El 14 de març de 2012, a la secció d’opinió de The New York Times, hi va aparèixer un article signat per Greg Smith, un executiu intermedi de Goldman Sachs (GS). Hi anunciava que acabava de dimitir a causa de la cultura de la seva empresa, que va qualificar com a “tòxica i destructiva”. Una cultura ben diferent de la que hi va trobar quan va ser contractat, ara fa 12 anys.
Els Principis de conducta empresarial de Goldman Sachs començaven afirmant: “Els interessos dels nostres clients van sempre al davant de tot”. Ara bé, segons Greg Smith, els interessos dels clients realment quedaven bandejats i només es pensava a guanyar diners. Es referia a tres pràctiques habituals per ser promocionat dins d’aquesta empresa: a) persuadir els clients perquè invertissin en accions o altres productes dels quals la firma es volia desfer perquè no hi veia guanys potencials, b) “caçar elefants”, és a dir, aconseguir aquells clients – alguns sofisticats i d’altres, no – que aportessin els beneficis més grans a Goldman, i c) centrar-se a negociar productes amb manca de liquiditat, opacs, i amb “un acrònim de tres lletres.” Smith també hi deia que va ser testimoni del fet que cinc alts directius de GS anomenaven els clients “Muppets” (un popular grup de titelles).
El conseller executiu de GS, Lloyd C. Blankfein, i Gary D. Cohn, el director general, van respondre de seguida a l’article a través d’una carta publicada on line i adreçada als empleats de GS. Qualificaven Smith com una persona descontenta i afirmaven que els seus punts de vista “no reflecteixen els nostres valors, la nostra cultura i que la gran majoria de persones de Goldman Sachs pensa en l’empresa i en el treball que fa en nom dels nostres clients.” Hi esmentaven l’existència d’estudis sobre l’entorn de treball de GS, independents i públics, que els eren favorables. També citaven una enquesta recent que havia contestat el 85% dels empleats de tots els nivells de l’empresa. El 89% assenyalaven que GS proporcionava un servei excepcional als clients.
No era pas la primera vegada que GS havia rebut crítiques per pràctiques qüestionables. És el cas de les acusacions presentades l’any 2010 per la SEC (equivalent a l’espanyola CNMV), en les quals s’afirmava que l’empresa va enganyar deliberadament alguns clients a través de la venda d’hipoteques titularitzades quan el mercat de l’habitatge va començar a enfonsar-se. Tot i que Goldman va negar haver obrat malament, la imatge pública creada feia creïble la denúncia de Smith.
Per fer una avaluació ètica prou acurada del cas, caldria tenir més informació, però se’n poden fer algunes consideracions. Si el contingut de la denúncia és veritable, GS i els seus executius van incórrer en una greu manca d’honradesa i van trencar el seu compromís d’avantposar els interessos dels clients als seus. Encara que no tots els clients són iguals en els seus coneixements financers, van poder abusar dels que hi entenien menys i els van confiar els seus diners.
Si les declaracions de Smith són falses, ens trobaríem davant d’una calúmnia greu i d’una injustícia contra GS, per l’impacte ocasionat a la seva reputació. Si, per contra, eren certes, encara cal considerar si publicar un article al NYT va ser la millor manera d’obrar. ¿N’hi hauria hagut prou amb alguna acció dins mateix de GS per dur a terme una denúncia pública? Probablement no, però aquesta possibilitat hauria d’haver estat explorada, especialment si les conductes denunciades no estaven generalitzades dins de l’organització.
Una última consideració es refereix a la intenció de Smith. La seva denúncia, ¿responia al ressentiment i a desitjos de venjança per algun motiu? Va ser una estratègia per aconseguir un substanciós contracte editorial? O potser va ser un gest valent per crear una marea d’opinió pública que forcés un canvi cultural dins de GS? És un judici de consciència que hauria d’haver fet el mateix Smith, en el qual la intenció hi compta, i molt.
Finalment, si Smith no menteix, aquest cas augmentaria l’evidència empírica, proporcionada per altres casos, sobre la influència del lideratge en la cultura empresarial i com els incentius – de promoció en aquest cas – influeixen en les conductes de les persones. També faria palesa el fet que la consciència personal no desapareix en entrar a l’empresa i alguns empleats tenen el coratge de dir no, i sortir d’una cultura empresarial que erosiona la seva integritat moral, quant no la poden canviar.