Benestar a la mida de la butxaca

L’ARA publicava fa un parell de setmanes un article de Xavier Roig amb aquest títol, que em permeto copiar aquí. L’article és, en una bona part, encertat. De fet, en la conclusió, expressada ja en el títol, de que no ens podem permetre un estat del benestar que va per damunt del que podem pagar, té tota la raó, no en tinc cap dubte. Però hi ha dos matisos important en el que diu que no em vull estar de comentar, i que segurament ell hi estaria d’acord.

Primer, la darrera frase de l’article, que entenc que és el que ell proposa: “augmentar la productivitat: treballar més i millor”. Si, en termes abstractes, no queda més remei que estar-hi d’acord, però això sovint s’interpreta com si es digués que cal treballar més hores (potser sí, però no és segur) i fent més esforç, potser “esgotant-se físicament”. I això, en el millor dels casos, cal matisar-ho a bastament.

Aquestes expressions (les meves, no les d’en Xavier Roig) poden induir a pensar que tota la culpa de que no siguem més rics o no tinguem una productivitat més alta és del treballadors, dels empleats que no s’esforcen prou. I no és aquesta la qüestió. O potser en part sí, però la part més important té a veure amb els empresaris i directius

La nostra productivitat és baixa, admetem-ho, però per què? En estudis clàssics del segle passat es veia que la productivitat es podia augmentar de tres maneres: (1) amb inversions en nova tecnologia més eficient, (2) amb noves idees, i (3) posant-hi més esforç. Malauradament, en l’actualitat, si mirem quins articles o llibres hi ha disponibles relativament recents sobre com augmentar la productivitat, només es fixen en el sistema d’incentius que faci que els empleats els convingui augmentar-la, és a dir, només es fixen en l’esforç. Que és una manera de donar la culpa als empleats. I no: les altres dues són igualment importants o més. I totes dues s’han menystingut per la malaurada idea de la maximització del valor dels accionistes que es va disseminar (i en una bona part acceptar) pels anys 80 del segle passat. Cap a finals de segle, en les memòries de les grans empreses, a la major part d’elles deia que tenien com a objectiu fonamental la maximització del valor dels accionistes. Si no ho posaven, eren mal vistos pels mercats de capitals.

Posteriorment, ho han anat traient. Ara ja molt poques ho diuen. Dóna mala imatge. Els “mission statements” ara ignoren el “shareholder value”, i en canvi, solen estar a favor del bé i en contra del mal, sense puntualitzar gaire res més. O dient que tenen una gran responsabilitat social, que sovint vol dir que fan algun tipus de donació benèfica.

En canvi, el que hauria de fer bé la direcció és dirigir bé l’empresa. Fer que els empleats s’hi trobin a gust, que els sembli que l’objectiu o la missió de l’empresa és una cosa que val la pena, i que estan tractats amb justícia. Llavors, quan això passa, als empleats se’ls acudeixen idees noves per fer les coses més eficients, i hi posen tot l’esforç que calgui. Però compte! Si a continuació de que a algú se li ha acudit una idea rendible, els fruits de la idea van només als accionistes o als directius, aquesta persona probablement no tindrà més bones idees. O si esforçant-se ha aconseguit millorar les coses organitzant-se millor, si la direcció li fa “ratcheting”, és a dir, a partir de llavors ja es dona per descomptat que cal tirar endavant i fer més, i que no es pot tirar endarrere (com el “ratchet”, el trinquet d’una roda dentada, que fa exactament això), s’ho pensarà dues vegades abans de tornar-hi.

En resum, la millor manera d’augmentar la productivitat és creant un clima de justícia i de confiança dins de l’empresa. Que els sistemes d’incentius no contribueixen a crear, per cert. Si no, per molt que hi posem tecnologia avançada, només traurem una petita part de la possible productivitat. I seguirem pagant/cobrant poc i no podrem tenir la sanitat i l’ensenyament que tots voldríem. Cal, doncs, essencialment, millorar la gestió en el sentit que hem dit. No amb les “tècniques” automàtiques que estan de moda i que no conduiran mai a res més que potser unes dècimes de beneficis trimestrals. O potser a salaris directius inflats, però d’això en parlarem un altre dia.

Esta entrada también está disponible en: Castellà

Post a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 + 6 =