Durant força anys, n’hi ha hagut molts que s’han queixat de la rigidesa del mercat laboral a Espanya. Haver d’abonar 45 dies per any treballat, l’obligatorietat de la negociació col·lectiva sectorial i tarifes salarials, i també la necessitat d’aprovació administrativa prèvia per suspendre temporalment o definitivament llocs de treball per raons tècniques o econòmiques, donen una idea prou clara d’aquesta manca de flexibilitat. Aquesta situació, i certes concessions legals, atorguen als sindicats un poder que molts consideren desmesurat.
Que quedi clar que els sindicats tenen el seu paper a l’hora de defensar els legítims interessos dels treballadors. L’existència dels sindicats es justifica en virtut del dret humà d’associació; també per la necessitat de contrarestar, a través de la unió dels treballadors, el poder negociador de qui dóna ocupació, especialment pel que fa als treballadors menys qualificats.
Però, compte! En les relacions laborals, hi pot haver abús de poder per la part patronal, però el poder sindical també pot cometre abusos. Això passa quan els sindicats impedeixen que es prenguin decisions convenients i necessàries només per preservar els seus propis interessos, o quan defensen els drets laborals aconseguits sense tenir en compte el bé general del país.
Un laboralisme que anteposi drets o situacions de privilegi dels qui ja tenen feina a exigències de justícia general no és èticament acceptable. Però tampoc no es pot donar per bona la postura economicista, defensada pels qui només es mostren a favor de millorar o fins i tot maximitzar l’eficiència del mercat de treball, sense reconèixer la dignitat del treballador o “cosificant el treball”. El treball té dignitat i no és pas just reduir-lo a una mercaderia valorada únicament per la seva contribució a augmentar els beneficis, o sense cap altre criteri valoratiu que la llei de l’oferta i la demanda, només restringida, a tot estirar, per uns nomes legals minimalistes.
A Espanya, la desocupació frega el 23% (i, en el cas dels joves, arriba ja al 50%). La flexibilització de la contractació i de l’acomiadament laboral inclosa en la llei de reforma laboral, que actualment es tramita en el parlament espanyol, pot ajudar a crear llocs de treball si s’apliquen també altres mesures polítiques que facilitin el creixement econòmic. I la creació de llocs de treball és, sense cap mena de dubte, un bé ètic i social. L’ocupació facilita el desenvolupament de les persones, proporciona mitjans per al seu manteniment i el de les seves famílies, contribueix a fer que se sentin útils amb la seva aportació al bé de la societat. A tot plegat, cal afegir-hi – i no és pas cosa menuda – l’estalvi en subsidis de desocupació que l’erari públic podria destinar a altres necessitats.
Amb la reforma laboral, l’acomiadament serà més barat i menys exigent. Això pot incentivar la contractació, però pot també apropar-se massa a l’acomiadament lliure. Que hi hagi un conveni sectorial i un altre d’empresa proporciona flexibilitat, i això sembla bo. Certament, si l’empresa és petita les condicions poden ser més dures, però també poden ser més bones que el conjunt del sector. L’empresari tindrà més facilitats per canviar jornades, torns, funcions i salaris. Poden ser mesures preventives per evitar l’acomiadament, encara que també poden haver-hi abusos.
Hi ha el risc que la reforma laboral passi d’un rígid laboralisme a un economicisme que incentivi conductes empresarials poc respectuoses amb el treballador. Els legisladors hauran d’actuar amb molta saviesa pràctica per tal de trobar allò més correcta. Cal també considerar que la llei no ho és tot i que sempre caldrà una gran dosi de responsabilitat en la seva aplicació.
Cal recordar un criteri ètic molt clar: els interessos individuals s’han de subordinar al bé comú, encara que sempre cal respectar els drets fonamentals, que són part del bé de tots. El tràmit parlamentari ha de millorar la reforma laborar tant en aspectes tècnics com ètics. Eficiència sí, però respecte pel treballador, també.
Esta entrada también está disponible en: Spanish