Ètica per contracte? Així titulaven Josep Maria Rosanas i Rafael Andreu un article publicat a La Vanguardia el passat 3 de maig (no accessible online). Responien a una entrevista amb Rosamund Thomas, directora del Centre for Business and Public Sector Ethics de Cambridge, publicada feia un temps en aquest mateix mitjà. La tesi de la Dra. Thomas, a manera de consell, és aquesta: «No esperi de ningú que sigui ètic: li ho ha d’exigir per contracte». Rosanas i Andreu pensen que aquesta afirmació és pessimista i poc pràctica. No hi ha dubte que l’encerten en la primera part. No només és pessimista, sinó també poc realista. No hem de caure en la ingenuïtat de pensar que tothom vol actuar bé, però l’experiència ens mostra que es pot esperar que la gent actuï bé senzillament perquè això és el que passa sovint. Per contra, i amb tots els respectes, no estic pas segur que la proposta d’exigir un comportament ètic per contracte sigui poc pràctica.
Hi ha moltes empreses i altres institucions que tenen codis de conducta que, directament o indirectament, estan vinculats amb el contracte, i que el fan servir com a instrument de sensibilització ètica. Per a algunes, és només retòrica, però n’hi ha d’altres que s’ho prenen molt seriosament. Ho expliquen als nouvinguts, tenen seminaris, fan seguiments i i fins i tot en persegueixen l’incompliment. Conec empreses grans, amb seu a diversos països, que arriben a tenir àmplies estructures de “compliment” (compliance). Argumenten que no poden arriscar-se a tenir comportaments no ètics per part dels seus empleats, que posarien en un compromís tota l’empresa. N’hi ha que saben per experiència pròpia o aliena que els mals comportaments poden sortir molt cars.
La Dra. Thomas, en l’entrevista citada, assenyalava que, de la mateixa manera que la remuneració a executius per bons associats al beneficis, que han contribuït a la crisi actual, estaven estipulats en els seus contractes, «de la mateixa manera els contractes s’han de convertir en garants de la bona conducta dels directius.» No estic gaire segur de l’abast d’aquesta garantia, especialment en països en què la picaresca encara forma part de la seva cultura. Però n’accepto la idea, sempre que vagi acompanyada d’una bona implementació, de manera especial en les grans empreses o institucions i en ambients en què la corrupció s’ha estès molt. En el cas de les petites empreses, en canvi, amb l’exemplaritat del líder, juntament amb els valors i principis ètics propis de qualsevol persona decent, n’hi pot haver prou.
Els codis institucionals no són la panacea, però poden tenir una certa eficàcia, sobretot per evitar els mals comportaments. Els experts acostumen a destacar que, per tal que siguin eficaços, cal que el codi vagi acompanyat d’altres elements, com ara compromís de l’alta direcció i universalitat en la seva aplicació, coherència i exemplaritat dels líders, una redacció convincent, formació adequada i un seguiment efectiu.
Naturalment, el codi només pot abastar unes quantes normes adreçades a situacions sensibles, com ara suborns, fraus, conflictes d’interessos o ús d’informació privilegiada. És per això que seria molt negatiu donar a entendre que, complint aquests mínims, sense cap altra cosa, ja s’actua de manera ètica. L’ètica no procedeix d’un contracte, sinó del fet de ser persona, i el seu contingut és molt més ampli que el que hi ha escrit en els codis o contractes.
De fet, l’ètica abraça tota la conducta humana i s’encamina a l’excel·lència, no només a allò que està prohibit. És per això que la motivació més profunda per actuar bé no es pot fonamentar en allò que «figura en el contracte», sinó en el desenvolupament mateix de la persona, i, per a les persones amb sensibilitat religiosa, en el fet de voler actuar com Déu mana. La llei està pensada per quan aquestes motivacions fallen o no hi ha sensibilitat. El fet que estigui prohibit robar, no s’ha de veure com un insult per als qui no roben, sinó com un fre per als amics de la propietat aliena.
Al capdavall, doncs, no necessitem només contractes, sinó també i, sobretot, virtuts. Ara bé: allà on la virtut manca, que hi actuïn normes i contractes. Que hi hagi ètica en el contracte, però que no s’actuï bé només a causa del contracte i de les sancions que estableix.
Esta entrada también está disponible en: Spanish