En la vida política, i en certa mesura també en l’empresa i en altres àmbits de la vida, sovint, s’acusa algú de conducta deslleial. En trobem un cas recent en l’acusació de deslleialtat amb Espanya que ha rebut Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Competència, per part de destacats directius del Partit Popular, que també en demanaven la dimissió. El motiu han estat unes declaracions del Sr. 
Almunia en què optava per una liquidació ordenada de les entitats financeres espanyoles quan no siguin viables o quan els costos de rescat siguin massa elevats per als contribuents. Hi afegia que és una opció normal, que ja han adoptat altres països. El Govern es va apressar a assegurar que no tancaria cap banc.
Per què s’ha acusat el Sr. Almunia de deslleialtat? Perquè no s’ha adherit a allò que el Govern considera “interessos dels espanyols”? Això és el que sembla; ara bé, ¿que no resulta que Almunia ha de ser lleial, per damunt de tot, a la Comissió Europea, de la qual és membre? Tot i que cada estat de la UE té un comissari i Almunia va ser proposat, en el seu moment, per Espanya, això no vol dir que sigui un representant d’Espanya. La seva lleialtat consisteix a defensar el que honestament consideri que contribueix al bé comú de la UE, i no als interessos d’un dels països que en forma part.
I encara ens hauríem de preguntar si realment forma part dels “interessos dels espanyols” el fet que no faci fallida cap entitat financera del país, incloses les que són inviables. L’opinió del Sr. Alumina no és gaire diferent de la del president del BBVA, Francisco González, qui no fa gaires dies demanava que s’identifiquessin les entitats financeres que no són viables, les quals, segons la seva valoració, “hauran de desaparèixer”.
Si una empresa comet errors o si les decisions no porten als resultats previstos, pot acabar fent fallida, i aquest és el risc que s’assumeix quan es tira endavant qualsevol negoci. Entre les entitats financeres que hi ha al punt de mira, s’hi troben moltes caixes d’estalvi, en les quals, sovint, s’ha actuat amb imprudència i, en molts casos, de manera abusiva i fins i tot fraudulenta. Per què s’ha de procedir a rescatar-les totes i cadascuna, amb càrrec al contribuent? És cert que també hi va haver deficiències en la regulació i vigilància del Banc d’Espanya, però, tot i això, el que afirma el Sr. Almunia sembla raonable, encara que segurament caldria afegir alguns matisos. I això és, doncs, deslleialtat?
La resposta, la trobarem segons el que entenguem per la lleialtat i el que s’hi oposa. Com vaig escriure fa uns quants anys, hi ha una lleialtat virtuosa que consisteix a comprometre’s en una causa noble amb una adhesió duradora. Però hi ha també una lleialtat que és pura adhesió per motius utilitaris o emocionals. Les empreses busquen la lleialtat dels clients a l’hora de comprar els seus productes, i sovint apliquen tècniques de “fidelització del client”. El seguiment entusiasta d’un equip de futbol és un exemple de lleialtat emocional.
Però no pas tota lleialtat és virtuosa. La màfia també demana lleialtat als seus membres. La lleialtat com a virtut exigeix complir els compromisos explícits o implícits lliurement assolits sempre que aquests compromisos responguin a una causa justa. Si no, la lleialtat és pura adhesió, i aquesta pot ser bona o dolenta segons la qualitat moral de la causa. També hi pot haver una pseudo-lleialtat contrària a la genuïna lleialtat. Si el Sr. Almunia no s’adhereix a allò que el Govern entén com a “interessos dels espanyols”, no se’l pot acusar de “deslleialtat”, si més no en termes ètics.
La primera lleialtat es vincula amb la veritat pràctica, que es determina en cada situació amb l’ajuda de la virtut conductora de totes les virtuts: la saviesa pràctica o prudència. Amb saviesa pràctica, es busquen alternatives i es reflexiona sobre prioritats. D’aquesta manera, es poden resoldre conflictes entre lleialtats. I aquest és el cas de la tensió que, de vegades, hi pot haver entre la lleialtat a la pròpia família i la lleialtat a l’empresa.
Com a virtut moral, la lleialtat comporta exigències ètiques; per contra, la simple adhesió a una causa és només la descripció d’un aspecte de la realitat. Si no s’investiga sobre la moralitat d’aquesta causa, no es poden fer acusacions morals. I, si se’n fan, només en surten equívocs.
Esta entrada también está disponible en: Spanish