El passat 21 de juny va dimitir el magistrat Carlos Dívar (veure video), president del Tribunal Suprem i també del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) d’Espanya –òrgan que governa els més de 4.500 jutges espanyols i que té un pressupost de 74 milions d’euros. Un cas insòlit. El motiu va ser la pressió que havia patit per part d’un grup important dels seus mateixos companys, vocals del CGPJ i, sobretot, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública arran d’una trentena de viatges realitzats per Dívar durant caps de setmana més o menys perllongats a la ciutat turística de Marbella i altres destinacions. Van tenir un cost aproximat de 48.000 euros i, encara que suposadament privats, es van carregar al pressupost del CGPJ.
D’acord amb la legislació vigent, Dívar no tenia l’obligació legal de justificar la finalitat d’aquestes despeses ni de detallar en què havia fet servir aquesta quantitat de diners. I, de fet, així ho va entendre la Fiscalia General de l’Estat, que va arxivar la denúncia per malversació que li va interposar, el passat dia 8 de maig, José Manuel Gómez Benítez, vocal del CGPJ. Al cap de poc, el Tribunal Suprem va estudiar el cas i, per onze vots contra quatre, va determinar que a la seva conducta no li se podia fer cap retret penal. Ara bé, no se li podia retreure res des del punt de vista ètic?
Al llarg de més d’un mes i mig i fins l’actualitat, Dívar ha mantingut que no se’n sentia culpable. Argumentava sobre el “caràcter reservat” dels seus viatges i afirmava que no tenia l’obligació de donar-ne explicacions detallades. “Tinc la consciència ben tranquil·la”, va afirmar en una compareixença pública. I hi va afegir: “no hi ha cap mena d’irregularitat, els viatges s’han fet en condició del meu càrrec com a president del CGPJ. A més, cap dels meus desplaçaments no ha evadit les normes de control i fiscalització que normalment fa la institució”. Amb els seus gairebé 70 anys, 43 en carrera judicial i uns quatre com a president dels dos òrgans suprems de la judicatura espanyola, no se li coneix res que se li pugui retreure, a aquest magistrat. Quan va dimitir, Dívar va remarcar que se n’anava “amb el convenciment que era el millor que podia fer per a la carrera judicial i per a la societat”. Va afegir que havia estat “víctima d’una campanya cruel, desproporcionada i amb acarnissament”.
L’endemà de la dimissió de Dívar, el mateix CGPJ va informar del fet que els 20 vocals del CGPJ també feien viatges –uns més que els altres– i que al llarg de l’any 2011 les despeses havien arribat als 830.733 euros en concepte de representació i protocol en viatges per Espanya i per l’estranger, és a dir, una mitjana de 37.000 euros per vocal.
Davant d’un cas com aquest, em vénen al cap diversos comentaris:
El primer és la ratificació que la moralitat va més enllà de la legalitat, encara que hi hagi persones que encara identifiquin tots dos conceptes. El cas Dívar mostra que es pot actuar legalment, i fer una cosa moralment reprovable. Pagar viatges privats amb fons públics no només és immoral, sinó que també crea un fort rebuig popular, encara que no estigui legalment penalitzat. Potser els viatges de Dívar no van ser privats, però es fa difícil pensar en res més, mentre no es justifiquin els motius d’aquests viatges.
El segon comentari és la possible “racionalització” d’una falsedat, que sovint es dóna com a autojustificació ètica. Pot adoptar formes com aquesta: “Tots els vocals ho fan… Aquestes despeses s’han d’entendre com una part de la nostra remuneració.” “Si els controls ho permeten i ningú no em diu res, és que el meu comportament és bo: la meva consciència no m’ha de retreure res.”
Com a tercer comentari, resultar cridanera la denúncia personal d’un dels vocals, tot i que després cinc més es van afegir a la petició de dimissió i, al final, ningú no va instar Dívar a mantenir-se en el seu càrrec. No hauria estat més lleial suggerir-li un canvi de conducta abans de denunciar-lo? Tot va ser motivat per una lluita interna de poder? O potser va venir per discrepàncies ideològiques entre Dívar i Gómez Benítez (que en tenien)? Ha estat realment una “campanya cruel i desproporcionada”? Són preguntes que si se’n sabés la resposta podrien posar de manifest qüestions de manca de lleialtat i una escassa o nul·la rectitud d’intenció.
Encara, un quart comentari. Sorgeix de les despeses del CGPJ. Sempre, però encara més en moments de crisi i de retallades en la despesa pública, el CGPJ, com qualsevol altre organisme, ha de ser més auster, actuar amb una transparència prudent i un gran sentit de responsabilitat, també pel que fa a les despeses. Al ciutadà del carrer li costa entendre que es necessitin aquests 831 mil euros en viatges de vocals del CGPJ.
Finalment, i no per això és menys important, hi ha el mal que s’ha fet al prestigi d’institucions tan importants com el CGPJ i el Tribunal Suprem, i, al capdavall, al bé comú. Suggereixo un sincer examen de consciència a tots els implicats i un toc d’atenció al conjunt de la ciutadania. S’imposa una reflexió serena per aprendre d’aquesta amarga experiència i evitar, en la mesura que es pugui, actuacions, d’uns i d’altres, tan lamentables.
Esta entrada también está disponible en: Spanish