Producció i comercialització estatal de marihuana a l’Uruguai: anàlisi d’una possible decisió

Una notícia que ha aixecat polseguera, especialment a l’Amèrica Llatina, però també a d’altres països. El president de l’Uruguai, José Mújica, s’ha proposat crear un monopoli estatal per a la producció i la venda de marihuana. Es vendria a les farmàcies i en comerços autoritzats però, es clar, degudament controlats. L’Estat en supervisaria la qualitat, la quantitat i el preu, així com el registre de consumidors, a cadascun dels quals se li assignaria una ració de 30 grams al mes (entre 40 i 60 cigarrets).

Aquest projecte, que es presenta com un mitjà de lluita contra la inseguretat i el narcotràfic, s’ha de discutir aquest mes de juliol al parlament uruguaià, en què el Frente Amplio compta amb majoria. Es volen habilitar entre 65 i 100 hectàrees on es podrà plantar cannabis per arribar a produir uns 27.000 quilos de marihuana cada any, a partir de la primavera de 2013, per cobrir la demanda d’uns 150.000 consumidors.

La revista Time va lloar la iniciativa i va proposar que s’escampés arreu del món, però no pas tothom hi està d’acord. Hi ha polèmica i nombrosos detractors: des d’associacions de lluita contra la droga fins a països veïns, els uns a favor, els altres en contra. També hi ha veus crítiques en la ciutadania uruguaiana i fins i tot entre polítics vinculats al Frente Amplio – coalició esquerrana governant –  i algunes persones properes al govern de Mújica.

Fins ara, no hi ha hagut cap govern que hagi pres una decisió com aquesta. És una decisió èticament acceptable? És el millor que poden fer? Un monopoli estatal, és la millor manera de regular-ho? Quins arguments dóna Mújica per justificar aquest projecte? Com es valoren?

El principal argument és que aquest pla faria que centenars de joves deixessin el consum de la pasta base de cocaïna, la qual incita a la violència i a la delinqüència. Segons dades oficials, entre 127.000 i 150.000 uruguaians consumeixen marihuana regularment, mentre que 300.000 admeten haver consumit alguna vegada aquesta droga. És creïble aquesta hipòtesi? Perquè el que es planteja és la substitució d’una droga per una altra una mica menys perjudicial, però que també és nociva. Ara bé, això és ignorar el mecanisme i la manera d’actuar de tots dos estupefaents. La pasta base és estimulant i la marihuana és un ansiolític amb components psicoactius. Se n’ha fet un “estudi de mercat”? Comenta Pablo Rossi, que treballa en la rehabilitació de drogoaddictes: “Vaig preguntar als addictes de pasta base què els semblava la idea de canviar la pasta base per marihuana, i em van dir que era la cosa més ingènua que havien sentit”.  La substitució més aviat segueix el sentit contrari. Segons Rossi, “el 92% dels addictes a la pasta base van començar fumant marihuana.”

A l’hora de prendre una decisió, a més a més, cal valorar-ne els efectes col·laterals i, en aquest cas, no és pas difícil de preveure que les facilitats d’accés incitarien l’entrada de nous consumidors de marihuana. A més, què permet suposar que amb 30 grams al mes per consumidor n’hi hauria prou? L’addicció tendeix precisament a voler-ne sempre més, d’allò a què s’és addicte, o fins i tot a voler una cosa més forta. I això pot comportar venda il·legal, contraban i corrupció. I també la revenda. Però, segons Mújica, tot plegat no ha de ser un gran problema. Si “algú compra 20 cigarrets, els haurà de consumir i no els podrà vendre”. I com es controla? Rastrejant-ne el consum? Amb un seguiment químic de la marihuana produïda fora del monopoli estatal? No només és cosa complicada, sinó que s’acosta força a la ingenuïtat.

I què passaria amb els resultats econòmics? Es calcula que a l’Uruguai la indústria clandestina de la marihuana genera un negoci de 75 milions de dòlars anuals. Fins on podria arribar si es legalitzés i es comercialitzés en centres autoritzats? Mújica afirma que no en volen fer negoci, però que hi carregarien impostos…  destinats a la rehabilitació dels qui s’han intoxicat prèviament!

A l’Uruguai, com en altres països, es persegueix durament el tabac i els seus efectes nocius. Que potser hi posaran també etiquetes per recordar que el cannabis perjudica greument la salut? O ja no caldran perquè els legisladors seran més sensats que els promotors d’aquest projecte? Haurà de ser la pressió internacional qui barri el pas d’aquest proposta? El director executiu de l’Oficina de les Nacions Unides Contra la Droga i el Delicte, Yury Fedotov, ja ha afirmat que l’Uruguai violaria greument la convenció de la ONU contra les drogues, també signada per aquest país.

Tot i això, no es pot deixar de banda una qüestió de fons. N’hi ha molts que, amb raó, insisteixen a destacar que la prohibició contra la droga no acaba de funcionar, i que la droga és origen de molta violència. Ara bé, és la millor solució la que vol adoptar l’Uruguai? Recordo aquell lema del Maig del 68, “la imaginació al poder”. Es necessita, però una “imaginació moral”, que no vulgui apagar el foc amb benzina.

Esta entrada también está disponible en: Spanish