El 27 de juliol de 2012 passarà a la història dels Jocs Olímpics gràcies al magnífic espectacle inaugural de l’estadi olímpic d’Standford, a Londres. Dirigit per l’ “oscaritzat” cineasta Danny Boyle, i amb un pressupost de 35 milions d’euros, va ser admirat per 1.000 milions de persones d’arreu del món. N’hi ha molts que pensen que és el millor fins a la data, sense desmerèixer els anteriors, tot incloent-hi el muntatge de la Fura dels Baus dels Jocs de Barcelona de 1992. La música ho omplia tot i, a la impressionant estètica lluminosa, s’hi van afegir les espectaculars posades en escena, nens i veus blanques que donaven un to de tendresa i emotivitat, uns focs d’artifici fantàstics… Una meravella sensorial, feta realitat de manera enginyosa, amb originalitat, molts mitjans tècnics i la col·laboració de 15.000 figurants.
Ara bé, més enllà del plaer que experimenten els sentits en aquests i en altres espectacles inaugurals de Jocs Olímpics anteriors, hi ha presents també idees, missatges i expressions culturals, que es poden descobrir al rerefons d’aquestes cerimònies. En el cas de Barcelona, van destacar aspectes de la cultura mediterrània i el valor de l’esforç. A Los Angeles, l’esperit nord-americà i els seus èxits, amb l’al·lucinant aparició d’un astronauta sobrevolant el Memorial Coliseum de la ciutat, i la veu poderosa d’Etta James cantant un dels espirituals americans més coneguts: “When the saints go marching in”.
La idea de l’edició de Londres ha tingut un marcat accent nacionalista. Des dels orígens rurals del país britànic fins a la figurada aparició d’Isabel II – actual cap de la Commonwealth – i el seu marit, el Duc d’Edimburg, tot passant per l’exaltació de la Revolució Industrial i Tecnològica la celebració dels millors escriptors, científics, inventors i artistes del Regne Unit. Tot plegat amb un gran ordre, però sense caure en la mecanització que varem observar a la inauguració dels Jocs de Pequín.
A Londres, al costat de l’elogi nacional i fins i tot del desaparegut Imperi Britànic, les persones, cadascuna amb el seu propi geni, hi han ocupat un lloc central. Gran contrast, doncs, amb els Jocs de Pequín, en què les persones quedaven diluïdes en el col·lectiu, això sí, actuant amb una precisió matemàtica i comptant amb un muntatge que va arribar als 100 milions d’euros. La Xina volia demostrar al món el seu poder econòmic, i sens dubte ho va aconseguir. Però, potser sense voler-ho, també van mostrar una imatge genuïna de la ideologia col·lectivista que continua imperant a la Xina, tot i l’obertura a l’economia de mercat. La persona, amb la seva singularitat i dignitat, va ser ressaltada a Londres, mentre que a Pequín va desaparèixer enmig del moviment de masses d’un col·lectiu perfectament sincronitzat.
Esta entrada también está disponible en: Spanish