La vida és una font inesgotable d’aprenentatges, i les situacions de crisi ho són de manera especial. Una de les lliçons que podem aprendre de la crisi actual és la importància de la transparència.
Com a botó de mostra, el Banco de Valencia en l’ocultació de la veritable natura dels seus actius. Concretament, l’exposició que tenia en el sector immobiliari l’any 2010, poc abans de fusionar-se amb Bankia a través de Bancaja, que controlava el 38% del Banco de Valencia. Això va facilitar que s’acceptés. Al cap d’un any, en l’informe anual auditat per Deloitte, i conegut fa uns dies, van aflorar 2.000 milions d’euros corresponents al sector de la promoció immobiliària i la construcció, és a dir, de molt mal cobrar. El tripijoc comptable van ser tan senzill com assignar aquests crèdits a altres sectors. Ara bé, l’any 2011, aquests 2.000 milions s’han qualificat correctament com a risc vinculat al sector de la promoció immobiliària i la construcció.
Encara més gran ha estat la manca de transparència sobre les dades del dèficit públic de l’any 2011. Se’ns va dir que era del 6 % i, finalment, ha estat del 8,9 %. Estat, autonomies i ajuntaments han exhibit una evident manca de transparència. I una cosa semblant ha passat en el cas dels bancs, que només progressivament han donat a conèixer els actius “tòxics” que acumulaven. I val més no parlar de Grècia, que va entrar a l’Eurozona manipulant les xifres de la seva economia.
La manca de transparència és una ofensa feta als qui tenen dret a conèixer les dades autèntiques i la situació de determinades qüestions internes de les institucions. A més, tard o d’hora, la veritat s’acaba coneixent, i així es malmet la confiança i hi ha unes conseqüències, de vegades dramàtiques, que afecten moltes persones.
Si la transparència és important, convé aprofundir una mica en aquest concepte. Etimològicament, transparència vol dir «deixar passar la llum», i la llum és allò que permet veure-hi. En aquest sentit, es podria definir la transparència com «l’accés a allò que hi ha dins»; el que s’oposa al que és opac i amagat. Considerar la transparència com una categoria ètica implica transcendir el seu significat físic, i fonamentar-la en la virtut de la veracitat, una de les claus de la confiança i d’una bona convivència.
Actuar amb transparència ètica és «permetre veure allò que hi ha dret a veure». La transparència no exigeix viure en una casa de vidre. Les institucions, com les persones, han de tenir un àmbit d’intimitat. No pas tot el que hi ha dins d’una empresa o d’una institució ha de ser desvelat, però sí allò que hi ha dret a conèixer o que ha de ser conegut. Com més pública sigui una institució, més necessària és la transparència, perquè s’administra en nom i a favor dels ciutadans.
Definitivament, doncs, la transparència és un gran valor, encara que no sigui sempre ben valorat. ¿La sabrem convertir en un valor a l’alça? Ens cal sensibilitat i virtut, però també educació, pressió social i l’imperi de la llei. I és això darrer el que ajudarà als qui no els importa la virtut i que, per tal de satisfer els seus interessos mesquins, destrossen el bé comú de la confiança i de la veritat. Està una marxa una llei sobre transparència en l’ús dels diners públics. Encara que tingui limitacions, sigui benvinguda.
Esta entrada también está disponible en: Spanish