En la memòria del Consell Econòmic i Social (CES) de 2011, presentada fa pocs dies, s’hi afirma que Espanya ha estat un dels països que ha registrat un augment més gran de població en risc de pobresa i d’exclusió social, que s’ha passat del 23,4% l’any 2009 al 25,5% el 2010 (última dada publicada). En la presentació d’aquesta memòria, el president del CES, Marcos Peña, va descriure la situació del país com a “esgarrifosa”.
Dimarts passat, el director de Càritas de Madrid, Julio Beamonte, encara va anar més enllà en afirmar que el nivell de pobresa que viu el país és comparable al que van experimentar estats com Espanya durant la postguerra o Alemanya després de la II Guerra Mundial. Una afirmació que pot sembla exagerada, si tenim en compte la renda per càpita d’aleshores i d’ara, però que s’entén en la visió d’algú que, com el Sr. Beamonte, està en contacte directe amb la pobresa i que va conèixer aquests períodes. Ara bé, hi ha certes situacions i “borses de població” que, de fet, li poden evocar records de fa 60 anys. Sigui com sigui, en l’últim baròmetre del CIS (maig 2012), un 28% considera la seva situació econòmica personal com a dolenta (19,7%) o molt dolenta (8,3%) i el 50,6% només la qualifica de regular.
La situació de pobresa, creada per la crisi i pel fort augment de l’atur (que ja s’acosta als 5 milions, una taxa que frega el 24%), és un fet que reclama molt l’atenció, i no només aquí. Em van demanar per aquest problema en una entrevista per a un programa emès per la BBC-Radio 4 diumenge passat (disponible online: comença a 13:30 minuts de l’inici). Volien saber què feia l’Església davant d’aquesta situació.
L’Església catòlica fa servir la seva autoritat per apressar a trobar solucions per actuar sobre les causes de la pobresa i facilitar la creació de llocs de treball i, sobretot, recorda sovint el deure cristià de tenir cura dels pobres. També hi ha accions caritatives dels fidels, que són els qui formen l’Església, i que les porten a terme de manera individual o a través d’alguna ONG. Cal afegir-hi que moltes ONG que tracten d’alleujar la pobresa estan vinculades a congregacions religioses o són d’inspiració cristiana. Però que l’acció més visible és Càritas, l’organització de caritat promoguda per l’Església catòlica, que és, de bon tros, la més important del país. La seva tasca és àmpliament reconeguda i molt valorada.
Algunes dades recents poden ajudar a comprendre la gravetat de la situació, i també la feina de Càritas. S’ha fet pública la informació que 11 milions d’espanyols es troben en situació de risc de pobresa i que 30.000 persones no tenen casa. A més, hi ha 580.000 llars sense ingressos. Segons l’últim informe de l’Observatori de la Realitat Social d’aquesta institució, Càritas ha passat d’atendre 370.251 persones l’any 2007 a 1.001.761 el 2011. L’últim any, una tercera part de les persones ateses per Càritas hi ha anat per buscar-hi ajuda per primer cop a la seva vida. La majoria eren famílies monoparentals, persones que viuen soles, però també hi han acudit parelles joves amb fills, entre els 30 i els 44 anys –una edat que hauria de ser productiva–, que ben just tenen ingressos i que corren el risc de perdre el seu habitatge. Creix especialment la quantitat de persones que esgoten les seves prestacions derivades d’estar a l’atur. L’informe també destaca que el 44% de les persones acollides porten, com a mitjana, tres anys o més demanant ajuda a aquesta institució.
Càritas compta amb una important xarxa que treballa a partir d’uns nodes que són les parròquies. A cadascuna, hi ha una secció local, que recull i distribueix donatius. A més, contribueix a Càritas diocesana i aquesta, al seu torn, a Càritas nacional i internacional. La seva tasca se centra, sobretot, a ajudar els grups vulnerables i a lluitar contra l’exclusió social, dedicant una atenció especial a les persones sense llar o sense feina. Una part important de les seves despeses consisteix en ajudes directes a persones i famílies, mentre que una altra part, també significativa, es destina a projectes d’ocupació i de formació, i en un grau menor, a mantenir la seva xarxa assistencial, social i familiar.
Càritas es manté, en gran mesura, gràcies a donatius i subscripcions voluntàries (al voltant del 75%) i, en un percentatge molt menys important, a través de subvencions de les administracions públiques per a projectes concrets, per la casella de l’impost sobre la renda i per aportacions d’usuaris. Tot i que els donatius han augmentat, Càritas ha hagut de recórrer a la venda d’una part del seu patrimoni, fins i tot sabent que posa en risc la seva tasca futura, davant de l’actual situació d’emergència.
La dedicació personal de moltes persones és també un gran actiu de Càritas. Compta amb 60.000 voluntaris arreu d’Espanya que dediquen generosament una mitjana de dos o tres hores setmanals de treball, a través de l’atenció personal, les gestions o tenint cura dels menjadors socials. S’ha afirmat que, si s’assignés una quantitat econòmica a tota aquesta feina, costaria uns 170 milions d’euros anuals. De fet, aquests voluntaris hi aporten moltes més coses: proximitat, comprensió i caliu humà, i sempre amb una gran discreció.
Una última, però important qüestió, quina força interior mou a Càritas? Entre els seus voluntaris, n’hi ha de no creients, però són pocs (menys del 4%, segons l’estudi que, tot i ser limitat, és l’únic existent en l’actualitat). La majoria de voluntaris hi són presents moguts per la fe i pel corresponent amor pels altres. Si la fe mou muntanyes, també aquí està contribuint a moure la muntanya de la pobresa creada per la crisi.