Definitivament, Steve Jobs, el cèlebre fundador i director executiu d’Apple, és un dels herois nord-americans moderns. Els dos candidats a les eleccions presidencials dels Estats Units – republicans i demòcrates – l’han esmentat per lloar les seves propostes i el model de societat que afavoreix l’aparició d’emprenedors innovadors com ell. I ha estat en moments solemnes, durant les seves respectives convencions, en les quals Romney i Obama van ser nomenats candidats.
El republicà, Mitt Romney, va dir: “Els negocis i el creixement de l’ocupació exigeixen assumir riscos, de vegades equivocant-se, en altres ocasions triomfant, però sempre lluitant. Es tracta de somniar. Normalment, no funciona exactament tal com es podria haver imaginat. Steve Jobs va ser despatxat d’Apple. Però hi va tornar i va canviar el món”. Per la seva banda, el demòcrata, Barack Obama, va evocar Steve Jobs tot afirmant: “Creiem que una nena a qui se li ofereix la possibilitat de sortir de la pobresa gràcies a un gran mestre o aconseguint una beca per anar a la universitat, es podria convertir en el proper Steve Jobs.”
Tots dos candidats coincideixen a afavorir l’existència de persones com Steve Jobs, però quina mena de societat defensen? Obama remarca el fet de promoure oportunitats, incloses les beques, per fugir de la pobresa, mentre que Romney destaca el valor de la llibertat, la capacitat d’acceptar riscos i la importància de l’esforç personal. Dues posicions ben conegudes. La primera posa l’èmfasi en la igualtat i l’ajuda pública per aconseguir-ho, la segona se centra en la llibertat i l’esperit emprenedor.
Un es demana si aquestes posicions – l’una centrada en la igualtat, l’altra en la llibertat – són irreconciliables. Obama va atacar la manca de sensibilitat social del seu oponent. I Romney, per la seva banda, va criticar la manca de comprensió, per part de l’actual president, del funcionament dels negocis. Penso que tots dos candidats tenen una mica de raó. La creació d’una cultura de l’esforç i el foment de la iniciativa emprenedora afavoreix el desenvolupament de talents, i això contribueix al bé comú. Donar oportunitats d’educació i promoció a les persones també és un aspecte del bé comú. Aquesta seria la proposta de l’Humanisme Cristià. Per contra, no és acceptable una llibertat sense solidaritat amb els més dèbils, o quan es confon la igualtat d’oportunitats amb l’igualitarisme, o quan l’esforç personal no compta a l’hora d’atorgar subvencions, per exemple, en la concessió de beques, fins i tot quan els resultats acadèmics són deficients.
Harmonitzar llibertat i igualtat és un repte, i no és pas fàcil d’aconseguir sempre. Aquesta harmonització demana un altre element, sovint silenciat, que és el veritable aglutinant: el valor de les persones, de cada persona i de totes les persones, i els vincles comuns que ens uneixen en una sola família. D’aquest tercer element, en la Revolució Francesa, se’n va dir fraternitat, igual que els cristians. Llàstima, però, que en aquella Revolució es parlés de fraternitat després de “matar” el Pare comú. Potser per això mateix només han perviscut la llibertat i la igualtat separadament, cadascuna fent la seva pròpia via.
Alguns parlen també de solidaritat, que podria ser un succedani de fraternitat. Però sovint queda reduïda a ajuda voluntària davant necessitats alienes, més o menys extremes, o bé a obligacions derivades de la pertinença a un grup social. No convindria recuperar un humanisme que harmonitzi llibertat, igualtat i fraternitat?
Esta entrada también está disponible en: Spanish
Estic totalment d’acord. Això suposa una nova educació cristiana que costarà molt aconseguir. Jo faig per un per posar-ho a la pràctica.