El 30 de març de 2012, el govern d’Espanya va anunciar una amnistia fiscal, a partir del mes de juny, amb la qual estimava recaptar més de 2.500 milions d’euros. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va anunciar una tipus especial de gravamen per “les rendes que aflorin en els pròxims mesos, fins al 30 de novembre d’aquest any”. A partir d’aquest moment –va afegir– “s’enduriran les sancions per frau fiscal”. El capital no declarat hauria de pagar un “gravamen especial” del 10%, quedant així exonerat de qualsevol penalització o sanció.
Montoro va argumentar –i després ho va repetir el president Rajoy– que es tractava “d’una mesura extraordinària pròpia d’un moment extraordinari” i que era necessària per finançar els serveis públics. Afegia, a més, que aquestes mesures “s’havien adoptat a l’empara dels criteris de l’OCDE i a la vista de l’experiència de països del nostre entorn.”
El 30 de novembre ja ha arribat i la recaptació es ara coneguda: 1.200 milions d’euros (un 48% del previst). Malgrat aquest relatiu fracàs, el govern s’ha mostrat optimista argumentant que l’aplicació d’aquesta mesura ha permès aflorar 12.000 milions d’euros de bases imposables que estan “gravades a futur” i suposaran més ingressos a les arques públiques arribat el moment.
Després de l’anunci de l’amnistia fiscal molts van la titllar d’injusta, generalment amb l’argument que s’afavoria als que havien defraudat i suposava un greuge comparatiu amb els qui havien pagat religiosament. Uns dies després, el que subscriu publicava un article a La Vanguardia (19 d’abril) en el que acceptava aquest argument, però ho veia insuficient per a un correcte judici moral d’aquesta amnistia. Aquí torno a la qüestió amb una mica més d’extensió.
No estic d’acord que qualsevol amnistia fiscal sigui condemnable amb independència de les circumstàncies concurrents i les conseqüències previsibles. La qüestió ètica inclou no solament que el govern perdoni la major part del deute defraudat sinó també el context en què ho fa. Al març de 2012, un dèficit públic del 8,5% el 2011 i l’obligació de passar al 5,3% el 2012. Era també rellevant l’estimació de poder injectar 25.000 euros al sistema, a part d’aflorar informació que repercutiria en els impostos futurs.
Una amnistia fiscal seria injusta en condicions ordinàries, sense una greu necessitat de fer-ho, però aquest no és el cas que analitzem. Entenc que l’existència d’una greu necessitat pública és un criteri prudencial necessari per a justificar una amnistia fiscal, però no és suficient.
Seguint una metodologia que acostumo recomanar per valorar accions morals, que no són intrínsecament dolentes, suggereixo ponderar:
1) Si es fa de bona fe, amb rectitud d’intenció i no per interessos partidistes contraris al be comú.
2) Si hi ha alternatives millors.
3) Si la mesura pot ser eficaç.
4) Si té una comparació favorable el bé perseguit i els danys que previsiblement s’ocasionaran, i pensant també amb les conseqüències que aquesta mesura pugui comportar en el futur.
Dono per bo que hi ha rectitud d’intenció: ningú ho ha qüestionat. Pel que fa a les alternatives, una de millor, seria òbviament aconseguir aflorar els impostos defraudats sense amnistia. En realitat ja s’està perseguint als defrudadors, més que abans. El problema és que aquesta mesura és lenta en la seva aplicació i la seva eficàcia, en molts casos, sembla més aviat dubtosa.
D’altra banda, convenia ponderar si la mesura podia ser eficaç. Si no, per què plantejar-la? Ara sabem del cert, fins i tot de manera quantitativa, que l’eficacia no ha esta molt gran. Però el judici moral precedeix la decisió i en el seu moment només es comptava amb estimacions, en gran part subjectives, i amb dades comparatives. Aquestes comparacions mostren resultats dispars. Alemanya va aplicar una amnistia fiscal el 2003, Portugal ho va fer el 2010 i Itàlia el 2009. En aquest últim país, el Govern Berlusconi va recaptar al voltant de cinc mil milions d’euros, vinculant l’amnistia a la compra de deute públic. A Espanya s’han aplicat amnisties fiscals en dues ocasions, una el 1984 i una altra el 1991, amb molt poc èxit. Em sembla que l’eficàcia d’aquesta mesura en el moment d’aplicar-la no estava molt clara, si més no en la quantitat calculada, com s’ha demostrat amb els fets.
Tot suposant que la mesura hagués pogut ser efectiva, queda el criteri de proporcionalitat. La necessitat era gran i, en efecte, aquesta mesura permetia injectar diners al sistema i evitar noves retallades en despeses socials, la qual cosa és prou lloable. No obstant això, és ben cert que l’amnistia no sols és un greuge comparatiu per als contribuents que van pagar; també crea un mal precedent. La imatge que molts han tret és que aquest govern afavoreix als defraudadors i, òbviament, això no és pas gaire exemplar.
En resum, amb la informació disponible m’inclino a donar un judici moral negatiu a aquesta amnistia fiscal. No obstant això, per donar un judici més refinat convindria saber quina informació tenien els qui van decidir convocar l’amnistia fiscal respecte als punts considerats. ¿Van fer aquest judici d’una manera ponderada o simplement varen aplicar un criteri economicista? No ho sé, però si van fer això darrer, van fallar en allò primer que s’exigeix per actuar bé: fer un judici de consciència sincer i amb afany de buscar què és moralment correcte en cada situació.
Esta entrada también está disponible en: Spanish