La crisi en què ens trobem, com més va, més deixa sentir els seus efectes i, per acabar-ho d’adobar, es va allargant. Els experts pronostiquen que ens en sortirem, però de manera lenta. És una previsió, però només es farà efectiva, com tota la història humana, amb actes lliures. La solució de la crisi no depèn només de l’ara famosa “troika: Banc Central Europeu, Unió Europea i Fons Monetari Internacional. També depèn de tots nosaltres. No hem d’esperar passivament que vinguin solucions “de dalt” o “fites socials” com a conseqüència de vagues repetides i empipadores o manifestacions sonades.
Em sembla que és important que siguem conscients que hi hem de fer alguna cosa; cadascú allò que tingui més a l’abast. Hi pot contribuir el fet d’assumir i difondre bons valors: o bé valors contraris a allò que es troba a l’origen moral de la crisi, o bé valors refrescants i encoratjadors que puguin ajudar a superar la situació actual. Una reflexió que parteix d’aquesta base em porta a recomanar set valors. N’hi pot haver més, però em sembla que els següents no hi haurien de faltar.
1. Veure el món amb objectivitat i no deixar-se enfonsar per les dificultats. En la crisi, va mancar objectivitat en les possibilitats d’endeutar-se i un optimisme il·lusori. Ara es tracta de no quedar-se amb la visió del vas mig buit, ni tampoc amb la del vas mig ple, tot i que aquesta última opció seria preferible. Més aviat, el que convé és veure el que hi ha dins del vas i tenir consciència del seu valor. Es pot haver perdut la feina o els estalvis o la casa… o potser no tantes coses, però hi continua havent la família, amics de debò, sentit de la vida i fins i tot d’eternitat. Valorar allò que es té és capital. Els recursos materials són necessaris, però insuficients per a una vida bona.
2. Aprendre a viure amb austeritat i laboriositat. Hi ha un gran consens en el fet que, en general, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, influïts per una societat consumista en què s’inicita a gaudir de tota mena de béns, fins i tot malgastant els diners. I, al mateix temps, s’ha fomentat poc una cultura de l’esforç i del treball, o només s’ha vist com un mitjà per al consum i no en el seu valor personal i social.
3. Compartir deures mes que reivindicar drets. N’hi ha molts que tenen plena consciència dels seus drets subjectius, i potser no tant dels seus deures. L’estat del benestar, al costat de grans èxits, també pot haver contribuït a crear aquesta consciència. Durant la crisi, ningú no es va queixar ni es va preocupar gaire del fet que els polítics d’endeutessin fins a extrems inimaginables. Dret a rebre, sí, però també deure de contribuir i controlar. Tambén ara, cada grup es queixa de les retallades que l’afecten; cadascú va a la seva, sense reconèixer el deure de tots d’assumir la situació i ajudar a superar-la.
4. Actuar amb magnanimitat i esperit emprenedor. El contrari d’esperar passivament o resignar-se a situacions insostenibles és tenir “grandesa d’ànim”, que prové de la virtut de la magnanimitat i de l’esperit emprenedor. La magnanimitat no és somiatruites sinó realista, però amb un sentit positiu, amb horitzons elevats i creativitat. No es queda en la queixa sinó que mira com es pot fer front a la situació i, si pot, millorar el seu entorn i el dels altres. Una persona magnànima reacciona així: si no trobo feina en el meu ofici, hauré de pensar en un altre; si em falta preparació, m’hauré d’espavilar per aconsguir-ne; si aquí no hi ha feina, hauré de crear-ne o d’anar-me’n a un altre país.
5. Ser solidaris amb els més necessitats. Mentre sortim de la crisi, hi ha el risc que molts es quedin arraconats. Probablement, tots sortirem econòmicament més empobrits de la crisi, però aquestes pèrdues poden portar a tenir necessitats extremadament bàsiques. Cal tenir en compte que n’hi ha d’altres que poden estar molt pitjor que nosaltres i necessitar la nostra generositat. Hi pot haver necessitats peremptòries: alimentació, serveis bàsics, habitatge,… però no és només això: també hi ha pobres d’afecte, de béns culturals, de confiança i d’altres valors espirituals que omplin les seves vides.
6. Fomentar una cultura de cooperació. Al rerefons de les causes morals de la crisi, hi havia un accentuat individualisme egoista i una despreocupació per les conseqüències socials de buscar el propi interès sense cap aturador. Ara, convé superar aquesta visió fomentant una cultura de cooperació, que generi capital social. Tots anem en el mateix vaixell i les accions d’un tenen repercussió en els altres. Ningú no és independent dels altres: d’una manera o altra, tots som interdependents. En la crisi, hi ha haver “contagi” d’un sector a l’altre i entre països. La voluntat de cooperació ha de ser també contagiosa; i tot plegat és començar.
7. Governar amb saviesa i coratge i contribuir a aconseguir-ho. No s’ha fet durant la crisi. Hi ha hagut manca de responsabilitat per part de la banca, dels supervisors i reguladors i dels governs. Ha faltat prudència i han sobrat desitjos de guanyar diners o vots, i de no complicar-se la vida buscant el que és més ètic. Ara, més que mai, cal saviesa pràctica per triar les mesures més oportunes, i tenir coratge per aplicar-les. Podria semblar que això només afecta els qui governen institucions, públiques i privades, però no és pas així. Els governats també han de participar i contribuir al bon govern. Amb la seva veu, el seu vot i altres accions, poden influir de manera decisivva en els qui són al capdavant de les institucions.
Esta entrada también está disponible en: Spanish