El 2006, Nadia Eweida tenia 55 anys i era empleada de British Airways (BA) en els taulells de facturació d’aquesta empresa a l’aeroport londinenc de Heathrow. Va tenir un problema amb la seva empresa en ser-li prohibit portar una petita creu penjada al coll durant el seu treball, tal com ella volia, per considerar que perjudicava la imatge de la companyia.
Davant la seva negativa, Nadia va ser envidada a casa, però no es va pas resignar davant el que considerava una decisió injusta. Va declarar: “No vull amagar la meva creença en Jesús.” Va afegir que “només es prohibeix als cristians expressar la seva fe. Sóc una treballadora fidel i conscienciada de BA, però defenso els drets de tots els ciutadans.” L’empresa va reaccionar afirmant: “BA reconeix que els empleats uniformats poden desitjar portar joieria, inclosos símbols religiosos. La nostra política diu que aquests articles es poden portar sota l’uniforme. No és una prohibició.” El seu portaveu va afegir-hi: “Aquesta norma s’aplica a totes les joies i als símbols religiosos i no es refereix específicament a la creu.” Al cap de pocs dies, Nadia va rebre el suport del seu sindicat (TGWU) i de més de 200 col·legues que varem signar una carta de suport. També el parlamentari del seu districte electoral expressar la seva solidaritat amb l’empleada qualificant com “incomprensible” la decisió de BA.
Nadia va denunciar a l’empresa als tribunals britànics i aquests, després apreciar l’existència d’un conflicte d’interessos entre la fe de l’empleada i el desig de l’empresa de donar una determinada imatge de marca, es van inclinar pels arguments de la companyia. Aleshores, Nadia va apel·lar davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg.
Per tractar de conciliar el desig de l’hostessa amb la política de l’empresa, aquesta va oferir a Nadia un nou càrrec en el qual no calia que anés uniformada i així podria portar la creu, però ella ho va rebutjar. Tampoc va acceptar una oferta de 11.500 euros per part de la companyia per tancar el conflicte i evitar els tribunals.
El cas va tenir ressò en l’opinió pública, especialment en assabentar-se que altres empleats de British Airways tenien autorització per dur vestimentes religioses, com ara turbants per part dels sikh o vels per les musulmanes, i en canvi s’havia prohibit aquest petit símbol cristià. Finalment, el 2009 BA modificar el seu reglament permetent als seus treballadors poguessin portar visiblement aquest tipus de símbols.
Amb tot, el litigi va anar endavant en el TEDH, i el 15 gener de 2013 s’ha conegut la seva sentència. Aquest alt tribunal va entendre que hi havia hagut una violació de l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans, que inclou “a llibertat de manifestar la seva religió o convicció individualment o col·lectivament, en públic o en privat”, i conseqüentment va sentenciar a favor de l’hostessa.
Esten davant d’un cas de discriminació religiosa (veure, p.e., Melé, D.: 2008, ‘Religious Discrimination’, in R. W. Kolb, ed.: Encyclopedia of Business Ethics and Society (Sage, Los Angeles, pp. 1811-1813). Nadia, va demostrar ser una dona valenta que va portar la defensa dels seus drets, i en concret del dret a la llibertat religiosa, fins al final. Per part de l’empresa s’aprecia un prejudici laïcista i uns arguments bastant pobres. Ni la seva imatge de marca ni la seva reputació han de quedar afectades perquè una treballadora mostri la seva espiritualitat tot lluint una petita joia. Al contrari, reconèixer i acceptar que els empleats tenen dret a la seva pròpia espiritualitat o religió indica una imatge millor, de respecte als empleats, reconeixent la seva condició de persona més enllà del seu paper o funció dins l’empresa.
Els drets humans han mostrat la seva eficàcia en la resolució de conflictes entre interessos contraposats. Llàstima que els tribunals del Regne Unit han estat poc sensibles y i el mateix Tribunal d’Estrasburg tingui sentències controvertides segons sigui el dret en qüestio.
Pel que fa a la comunicació de la BA declarant que els símbols religiosos no estan prohibits sinó que espoden dur sota la roba, no és només impresentable, sinó fins i tot ridícula. Podria ser utilitzada com a cas d’estudi de mala comunicació corporativa.
Esta entrada también está disponible en: Spanish