Corrupció: un cop fort al relativisme ètic?

Dues formes de relativisme ètic han dominat gran part de la cultura europea fins als nostres dies. D’una banda el subjectivisme, o relativisme individual, que sosté que cada un té la seva pròpia moral i no hi ha altra fora del que cadascú pugui pensar o opinar. D’altra banda el relativisme cultural, segons el qual és la societat i, en general, cada entorn cultural que defineix què està bé i què està malament, què és acceptable i què no ho és. En els últims temps, però, semblen emergir certs absoluts morals o, com ara es diu, unes línies vermelles que no s’han de traspassar.
L’experiència nazi, d’amarg record, va influir en la promulgació de la Declaració Universal de Drets Humans de l’ONU l’any 1948. En el preàmbul es defensa “la intrínseca dignitat i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana”, subratllant que “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat”. En els anys següents s’ha defensat amb força molts drets humans i han criticat accions irrespectuoses, més enllà del relativisme. Aquest és el cas dels drets dels minories, la lluita contra el maltractament domèstic i els clams pel respecte al medi ambient.
La premsa no deixa de sorprendre’ns amb casos de corrupció, gairebé diàriament, que implican a persontages de la vida política i que, de vegades, suposen veritables trames organitzades. No he llegit enlloc que algú que advoqui pel relativisme en parlar d’actuacions corruptes en l’àmbit econòmic. Podrien haver dit: “és està malament per a tu, però no per a altres, així que no ho critiquis”. Ni tampoc, “està malament perquè la societat no ho accepta, però no perquè sigui dolent per si mateix”. Al contrari, la resposta social davant casos de corrupció, supòsits o reals, porta a crítiques incondicionals.
No s’afirma que el suborn està malament perquè la societat no ho accepta, ni tampoc que aquí està malament, però allà no. És veritat que algunes societats són més tolerants que altres en matèria de suborns, però això és l’apreciació social, no la norma moral, ni tampoc legal. El que és ‘corrent’ (usual) no és vol dir que sigui ‘normal’ (normal ve de norma) encara que de vegades es confongui. No conec cap país del món on el suborn no sigui un delicte. Una altra cosa és el grau d’efectivitat en la seva denúncia i persecució, però la norma legal prohibitiva existeix, i l’ètica també.
Hom pensaria que la presa de consciència de la malicia de la corrupció per part de tanta gent, és un cop ben fort contra el relativisme. Alguna cosa caldrà no sigui relativa! Però no cal llançar les campanes al vol. El relativisme sembla selectiu, per algunes coses no, per altres sí. Un conegut personatge públic clamava fa uns dies amb enorme energia sobre el gravíssim problema de la corrupció al nostre país, exigint tot tipus de dimissions (qüestió en la qual no entro). És clar que la corrupció és un greu problema, però què em de dir de les 120.00 vides humanes segades per avortament en l’últim any? Tenim una llei de terminis per a l’avortament, que dóna dret a matar éssers humans en la seva fase prenatal. Això sembla no escandalitzar a aquests que tant ho fan pels suborns. Al contrari, es considera una “conquesta social”. El missatge és clar: fortes exigències ètiques per qüestions econòmiques i relativisme moral per a la vida humana. L’avortament -es diu- és un tema de consciència personal. No serà que en lloc d’ètica priva certa ideologia? El relativisme moral segueix viu en moltes persones influents i cal combatre’l si volem fer el món més humà.

 

Esta entrada también está disponible en: Spanish