Hi ha una forta demanda social per aclarir i superar els casos de corrupció i certes acusacions que tots coneixem. És bona estratègia afirmar que tot es fa bé o que el que es va fer malament és aigua passada? És de rebut buscar una justificació dient que també altres partits tenen els seus casos de corrupció? Es planteja una pregunta de fons: ¿quina estratègia seguir per respondre als atacs de corrupció?
En direcció d’empreses, des de fa anys, s’analitzen quatre possibles estratègies davant els atacs a supòsits comportaments poc ètics que vulneren la reputació d’una empresa. Penso que, amb els deguts matisos, són també aplicables als partits polítics.
La primera és senzillament no respondre als atacs. És una mala estratègia, llevat d’atacs poc creïbles o desacreditats pel seu propi contingut. Pot acabar en pèrdua de reputació i amb atacs contra l’empresa. Defensar que s’ha fet bé allò que no s’ataca, òbviament equival a no respondre als atacs. És el cas d’auditar la comptabilitat oficial quan el que s’ataca és l’ús d’una comptabilitat paral·lela amb diners ‘B’.
Una altra estratègia és de caràcter defensiu. Es busca justificar com ètic allò que s’ataca. És una bona estratègia quan els atacs estan basats en falsedats o en males interpretacions, però molt dolenta si no és així. Tard o d’hora es podrà saber què va passar i al descrèdit anterior caldrà afegir-hi les mentides i enganys d’una falsa defensa.
Hi ha una tercera estratègia que és d’acceptació i canvi. Consisteix a investigar a fons i no negar els fets, assumint el cas, la corresponent culpabilitat. Tot això acompanyat d’un sincer canvi d’actitud, ajustada a les demandes socials en tot el que tinguin de debò. Adoptar aquesta actitud requereix humilitat i coratge moral, però els seus efectes per a la institució solen ser molt positius, encara que no es notin de manera immediata.
La quarta estratègia és proactiva. La reacció de l’empresa va per davant de les demandes socials, alhora que s’anticipa a altres crítiques previsibles. Sobretot tracta de fer les coses bé no tant per afrontar la demanda social com per sentit de responsabilitat. Implica canvis, de vegades dràstics, que portin a una profunda regeneració moral. Això últim és el que va fer, per exemple, Siemens, després de diversos anys de escandalosos suborns a diversos països, canviant la conseller executiu i altres directius i implementat un costós programa per prevenir actuacions semblants. A la vista de tot això, els directius dels partits haurien de reflexionar sobre aquestes estratègies i aprendre de les millors pràctiques empresarials, adaptant-les a les seves circumstàncies? Si no, ja veuran que els passa.
* Publicat a La Vanguardia, 10 febrer 2013.
Esta entrada también está disponible en: Spanish